Lliçons de la història
Costa d’entendre l’abast de la comissió d’investigació del Parlament sobre l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que almenys ahir va permetre la sortida dels presos del procés del centre penitenciari de Lledoners per veure els seus familiars, abans i després de declarar en seu parlamentària. L’Estat va respondre al cap de poques hores de la declaració del 27-O amb un mecanisme aprovat a la Constitució, que preveia la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions. Desconec si tenia marge per a una altra resposta menys dolorosa, però no ho sembla. L’article 155, copiat de la Constitució alemanya, resultava dissuasiu, pensat perquè no s’apliqués mai, perquè no s’esperava una declaració unilateral d’independència, encara que no s’arribés a publicar al DOGC. Almenys, Mariano Rajoy va intentar recuperar la normalitat en el temps més breu possible, convocant eleccions de manera immediata. Ni tan sols va posar cap obstacle addicional perquè la majoria independentista sumés la majoria de la Cambra. Tampoc els alts càrrecs catalans no es van rebel·lar quan el secretari d’Estat d’Administracions Territorials, Roberto Bermúdez de Castro, va passar a coordinar la Generalitat.
L’alt càrrec estatal va explicar la seva sorpresa quan va comprovar que tot el personal complia les instruccions de manera impecable i mostraven afabilitat en el tracte, si bé després feien declaracions als mitjans de comunicació destacant la seva resistència a la repressió estatal.
És possible que tot fos un acte de desobediència, que és lluny de la rebel·lió que va demanar el jutge d’instrucció i de la sedició que va sentenciar la Sala 2 del Penal del Tribunal Suprem. En cas d’haverse aplicat aquest criteri, tot hauria estat menys traumàtic. Veure polítics empresonats compareixent per un dia davant la comissió d’investigació va resultar una mica desconcertant, sobretot perquè ningú no va manifestar que aquella jornada del 27-O va ser un error. Almenys, caldrà reconèixer a Raül Romeva, Joaquim Forn i Josep Rull que diguessin en algun moment de la seva intervenció que les coses es podien haver fet millor. Segurament tenia raó Aldous Huxley quan va escriure que “potser la més gran lliçó de la història és que ningú no aprèn mai les lliçons de la història”.