Pedres sobre Auschwitz
Vaig anar a veure La llista de Schindler així que la van estrenar, el març del 1994. Ho recordo perfectament, per la duresa extrema de la pel·lícula, per l’amic, pare de feia poc, que no va poder contenir les llàgrimes en veure la nena de l’abric vermell caminant sola al gueto de Cracòvia, per les meves pròpies llàgrimes. Al final, en el moment en què un grup de descendents dels jueus salvats per l’industrial alemany s’acosten a la seva tomba, a Jerusalem, per dipositar unes pedres en senyal de respecte, algú va cridar força alt: “Ja estan justificant Israel, amb el que estan fent ells”.
No m’ho podia creure, n’hi havia hagut prou amb uns minuts perquè algunes persones del públic oblidessin el que acabaven de veure i convertissin les víctimes en presumptes botxins, tot just uns segons perquè l’empatia per un patiment tan inconcebible desaparegués. Un instant perquè es barregés tot i s’intentés diluir la tragèdia: si ells estan fent ara “el mateix”, no mereixen el nostre respecte, ni
Alguns turistes s’emporten maons del camp, el genocidi de nou cosificat
molt menys el nostre reconeixement. Potser ni tan sols ser tractats amb justícia. Sempre que es parla de l’Holocaust es repeteix una frase: “Mai més”. Després d’aquella escena al cinema, ja no estic segura de res.
Anys després, un altre amic, escriptor, va viatjar a Polònia per a una investigació per a un llibre i va visitar Auschwitz. Em va explicar a la tornada que els havien insultat i els havien llançat pedres diverses persones quan s’acostaven a aquell infame “El treball et fa lliure”; el meu amic, malgrat el temps transcorregut, encara s’estremeix quan pensa en aquell incident. Sí, l’antisemitisme continua ben arrelat. Ara llegeixo a internet que alguns turistes han estat detinguts els últims anys per emportar-se maons del camp de concentració. Com a record. 75 anys després, els jueus, el genocidi, torna a ser considerat una cosa.
Al call de Barcelona turistes i també locals busquen entre les pedres els vestigis d’una presència que fa segles que va desaparèixer. Hi vaig passejar amb Amos Oz, el gran escriptor israelià, ja fa més d’una dècada; allà m’explicava que els seus pares van arribar a Palestina, llavors sota mandat britànic, fugint dels pogroms a l’est d’Europa i com a últim recurs, després que les seves sol·licituds d’immigració fossin rebutjades per nord-americans, britànics, escandinaus... i pels mateixos alemanys, només dos anys abans de l’arribada al poder dels nazis. Si els haguessin acceptat els alemanys, em deia, jo no seria ara aquí. Tant de bo hagués estat allà l’home del cinema per sentir-ho.