Un pla de pau que neix amb poc futur

Donald Trump, president dels Estats Units, va rebre ahir a la Casa Blanca Benjamin Netanyahu, primer ministre d’Israel, i Benny Gantz, que, al capdavant de la coalició Blau i Blanc, va ser el seu gran rival en les eleccions del setembre passat. El propòsit de la reunió era presentar-los el seu pla de pau per a Israel i Palestina, batejat pomposament pel president nord-americà com “l’acord del segle”, i ben acollit pels seus dos visitants.

Aquest pla de 80 pàgines, que s’ha preparat en secret durant tres anys sota la supervisió de Jared Kushner, promotor immobiliari sense experiència diplomàtica prèvia a l’Orient Mitjà, però gendre i conseller de Trump, té d’entrada poques possibilitats d’aconseguir el beneplàcit dels palestins. Entre altres motius perquè ha estat elaborat prescindint de la seva participació, en una etapa marcada per les hostilitats entre els Estats Units i l’Autoritat Palestina. Des que el desembre del 2017 Trump va decidir traslladar l’ambaixada nord-americana de Tel-Aviv a Jerusalem, les relacions diplomàtiques entre nord-americans i palestins van quedar interrompudes, igual com els ajuts procedents dels Estats Units i destinats als refugiats palestins.

A grans trets, el pla presentat ahir inclou una àmplia remodelació de les fronteres d’Israel, amb un primer propòsit que sembla ser consolidar els assentaments jueus en territoris ocupats als veïns àrabs en successius episodis bèl·lics, pretensió a què s’han oposat sempre els palestins. A canvi, els Estats Units ofereixen una solució de dos estats, però amb sobirania limitada per al palestí. I proposen un pla d’inversions per als palestins de 50.000 milions de dòlars. Potser per això els crítics d’aquesta proposta han comentat, sorneguers, que s’hauria passat de la fórmula “territoris a canvi de pau” a la fórmula “diners a canvi de pau”.

El primer comentari que suggereix aquest pla ve marcat per les circumstàncies. La presentació arriba en dies delicats tant per a Trump com per a Netanyahu, potser amb l’afany de fer-los més suportables. El president nord-americà està immers en un procés d’impeachment que potser no acabarà de tombar-lo però que l’obliga a carretejar un llast molt pesant camí de les eleccions presidencials del novembre, que pot alleugerir en campanya un suport més decidit de jueus i evangèlics, tots ells favorables als assentaments a Cisjordània. Respecte a Netanyahu, recordarem que el fiscal general d’Israel va demanar precisament ahir el seu processament per tres casos de corrupció, quan falten només quatre setmanes perquè els israelians acudeixin a les urnes, en les terceres eleccions legislatives convocades en menys d’un any. Aquestes circumstàncies carreguen de raons els qui afirmen que aquest pla de Trump, aplaudit sense reserves per Netanyahu, té més de maniobra de distracció que no pas de projecte amb autèntic futur.

El segon comentari, de naturalesa més essencial, té relació amb el contingut del pla, teòricament concebut per superar les diferències entre israelians i palestins, però que ha estat preparat a Washington en plena sintonia amb els anhels dels primers i ignorant completament els segons, que, tot sigui dit, d’altra banda no estaven gaire disposats a col·laborar.

Certament, això no són bons auguris per a un pla que aspira a pacificar una zona en conflicte des de fa més de setanta anys. El seu contingut no és el més equilibrat que es pugui imaginar. Qualsevol pla que no parteixi del reconeixement mutu entre israelians i palestins, que no consideri la solució –plantejada per anteriors presidents dels Estats Units– dels dos estats de ple dret, un acord acceptable sobre el repartiment dels territoris i una solució per als refugiats té escasses possibilitats de progressar.

És molt difícil arreglar el conflicte entre israelians i palestins prescindint d’aquests al redactar el pla