Aventures i experiències
El poeta alexandrí Konstantinos Kavafis obre el seu poema més cèlebre dient que “quan emprenguis el teu viatge a Ítaca demana que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple d’experiències...”. Quan Artur Mas es va embarcar cap a Ítaca en un llunyà 2012, segurament pensava que el camí no seria ni tan llarg ni tan imprevisible. En una crònica publicada en aquest diari el 10 d’agost del 2015, l’expresident responia des de Menorca a la pregunta de quin era el seu somni d’estiu. Prenent un altre vers del poema de Kavafis, deia: “Tingues sempre Ítaca en la teva ment, arribar-hi és el teu destí”.
No sé si Mas havia llegit l’Odissea d’Homer o es va quedar amb la bellesa dels versos de Kavafis que es van inspirar en la narració del llarg viatge d’Ulisses, que va tornar a la seva pàtria sol, vestit amb parracs de captaire, i en arribar va matar tots els que va poder. Encara que la trobis pobre, Ítaca no t’ha enganyat, acaba el poema del més gran poeta grec contemporani.
L’odissea de la política catalana des de les eleccions del 2012, en les quals Mas exhibia el lema de “La voluntat d’un poble”, ha estat marcada per la sinistralitat política. CiU va guanyar les eleccions però va perdre dotze escons.
I Mas va seguir cap a Ítaca com si res no hagués passat, començant el desballestament de la coalició històrica de CiU, les peces de la qual es troben escampades avui en formacions diverses, des del debilitat PDECat fins a Junts per Catalunya, liderada per Puigdemont des de Waterloo, passant per un Quim Torra, sense escó però encara president de la Generalitat, o la investigada Laura Borràs al capdavant de set diputats al Congrés dels Diputats de Madrid.
El procés ha promogut Ciutadans com la força amb més diputats al Parlament, encara que les enquestes ja assenyalen un declivi brusc en les pròximes eleccions catalanes. Les convulsions polítiques s’han emportat el seu líder, Albert Rivera, una esperança per al centrisme que va perdre la brúixola enmig de la batalla sobre les essències hispàniques, alineant-se obertament amb les tesis del Partit Popular. Era decisiu després de les eleccions d’abril i va passar a ser gairebé irrellevant, amb deu diputats, a les de novembre.
Les ruptures ocasionades pel procés han afectat també els socialistes catalans, que van perdre diversos pesos pesants del partit que es van passar a l’independentisme o van abandonar les posicions federalistes que els havien caracteritzat. El PSC ha resistit el cop, però ja no és el partit que guanyava les eleccions generals a Catalunya.
L’empresariat també s’ha dividit entre els partidaris del president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, i els que continuen a Foment del Treball, dirigit per l’exdiputat Josep Sánchez Llibre. La candidatura de Canadell va ser impulsada per l’ANC. En el seu discurs inaugural, el nou president va dir: “Deixeu-nos somiar que serem un Estat”.
Els sindicats no han escoltat els cants de sirena de l’independentisme, però han perdut i municipals
L’emotiva presència dels presos al Parlament va tapar les fortes diferències en l’independentisme
influència, perquè les qüestions nacionals han predominat políticament sobre les socials. Les fractures han fet acte de presència a les universitats i a les institucions esportives. En els mitjans públics de comunicació que depenen del Govern no hi ha hagut divisions sinó una clara opció sense complexos per l’independentisme.
Però el que no hi havia al guió és que la fractura arribés també a l’independentisme, que si bé té l’objectiu comú d’assolir un Estat català propi, l’estratègia i la tàctica per aconseguir-ho el manté profundament dividit. Les discrepàncies afecten votacions al Parlament i una ruptura entre l’ERC que Oriol Junqueras dirigeix des de la presó i els partidaris de Carles Puigdemont, que és a Waterloo.
El president Torra serà el primer d’exercir el càrrec sense tenir escó, sense poder votar, com va passar dilluns, aguantant l’alè fins que el Tribunal Suprem es pronunciï sobre la sentència d’inhabilitació. Era eloqüent la imatge del silenci dels diputats d’ERC després de la intervenció de Torra al Parlament, mentre els diputats de JuntsxCat aplaudien amb entusiasme. És més que una divisió, és una ruptura, que fa pràcticament impossible la governabilitat i també obstaculitza els resultats de la trobada entre Pedro Sánchez i Quim Torra, anunciada ahir des de la Moncloa per al 6 de febrer. Tot és bastant confús, perquè no se sap quina serà llavors la situació de Quim Torra o si representarà els dos partits del Govern en la insòlita cimera.
La sessió carregada d’emocions sobre l’aplicació de l’article 155 a Catalunya que es va celebrar ahir al Parlament va tapar les diferències entre la visió contraposada de les dues formacions independentistes, que són incapaces de governar. La data de la celebració d’eleccions dependrà del que més convingui a Carles Puigdemont. Però aquesta situació és insostenible. La posició i el futur dels presos és segurament l’únic que uneix els independentistes.
El camí d’Ítaca, certament, ha estat ple d’aventures i d’experiències.