Catalunya era meva...
Ignoro el nom del polític espanyol que va advertir a un col·lega i amic el 2017 que els catalans “us coureu en la vostra pròpia salsa” però des d’aquí –i amb pesar– li dono la raó: el bull és insuportable.
Sí, ens coem en una salsa l’aroma de la qual recorda certa substància que tant agrada a les mosques.
Ja només faltava presenciar com l’independentisme –set llargs anys donant lliçons de superioritat moral!– consuma un divorci cantat amb un funeral de tercera per a escarni de la meitat de la població que encara creu en aquest conte de fades –i caimans–.
Els mateixos que no saben gestionar una autonomia amb contingut, un Parlament, una televisió pública o un cos policial són els garants d’una república invocada per multiplicar el benestar?
Amb infinita paciència, molts catalans hem patit i continuem patint les lliçons quotidianes de moral,
Set anys de lliçons indepes per a aquest divorci que sembla un funeral de tercera
ètica i catalanitat d’un moviment polític desastrós perquè ni viu ni deixa viure, la pitjor de les companyies.
Vam avisar per activa i per passiva que la via triada era antidemocràtica, suïcida i precipitada.
Antidemocràtica, perquè una majoria parlamentària sustentada en una llei electoral (espanyola!) –el meu sufragi a Barcelona val la meitat del vot de moltes comarques– no permetia parlar en nom de tot “el poble català”, fal·làcia simplista. No van arribar mai al 50% dels vots...
Suïcida, perquè conduïa a l’autodestrucció, sobretot si viatges amb els companys de la CUP.
I precipitada, perquè n’hi havia prou amb esperar civilitzadament a aconseguir en successives eleccions una força incontestable –a partir del 60% dels vots– per presentar-se davant els altres catalans, Espanya i el món amb arguments sòlids. Tenien pressa!
Els que tant deien estimar les urnes demoren ara la liquidació d’aquesta legislatura calamitosa –el Parlament fa dos anys que està paralitzat, sense pressupostos ni gestió– i girar full a la presidència de Torra, entre els drets del qual figura el cobrament d’una pensió formidable ideada per a Josep Tarradellas en paga de la seva trajectòria dilatada, digna i realista, i no per la set de revenja de 300 anys d’història cuinats a la seva manera.
La vaig matar perquè era meva, diuen molts assassins de les seves parelles. Algú s’està carregant Barcelona i Catalunya perquè es creu –i així t’ho fa saber– que són seves.