Allò de Marisol
Quin ressort ingenu ens va fer pensar a tants, incloent-hi el president del Govern central, que a l’últim minut Marisol podia aparèixer dalt de l’escenari dels Goya i deixar-se estimar per Espanya? Quina absurda complaença anhelàvem en la recuperació pública d’una artista que fa trenta-cinc anys va decidir retirar-se per tornar a una vida en minúscules. Que va decidir deixar d’“estar activa” –en les seves pròpies paraules–, deixar de ser adorada per una massa anònima que la venerava en un altar, encara que també trafiqués amb el seu fetge i el seu cor.
Pepa Flores va dimitir del regne de la fama per navegar en els corrents infraordinaris que tan aviat et posen un cassó de llegums en remull com una pinça gruixuda als cabells, aquell pentinar-se ràpid i casolà. Molts van pensar que el seu comiat seria passatger, igual que el torero o l’artista que anuncien la seva retirada però al cap de tres anys reverteixen la decisió i es tornen a lliurar als braços de la plaça que li llançarà clavells o l’humiliarà si desafina.
El públic continua adorant Marisol. Però, alerta, la Marisol d’abans, la de pell d’albercoc i mirada obedient. Les portades dels mitjans recorren a la que va fotografiar César Lucas: les espatlles nues, l’encant de princesa desvestida que havia transitat el camí de ser símbol d’una Espanya tan fosca com cursi a militar al PCE i casar-se amb el ballarí Antonio Gades. Des que es va anunciar el seu guardó honorífic, se la va assetjar amb xecs en blanc i el conspicu suspens de l’Acadèmia. “Que torni!”, aclamava el carrer, àvid de ser complagut. Que Marisol renunciés a la seva silenciosa existència, als seus dies d’àvia criant gallines, significava un triomf del show business, d’aquella idea mesquina que tot es pot comprar. Fins i tot la teva llibertat.
A Cómo ser famosa (Anagrama), Caitlin Moran escriu: “Gairebé sempre que coneixes un famós te’n vas compadint-te d’ell. No t’ho esperaves. Però descobreixes que no ets un Salieri gelós. T’alleuja comprovar que la seva vida no és la teva vida. T’alegres de no ser una famosa”. Però en el morbo que Marisol es rendís al circ expectant –el mateix al qual havia renunciat, igual que a les festes socials o al cànon de bellesa– no hi ha una voluntat de tornar a veure’s un mateix tornant de no se sap gaire bé on? D’un silenci, d’un somni, d’un sentiment de llunyania. És l’èpica del retrobament la que volíem tocar; creure que tot és possible. Fins i tot que la sàvia, lluitadora i coherent ciutadana Pepa Flores traís els seus principis.