Catalunya, Barcelona, el Prat: un acord per al segle XXI
Aquest 2019 l’aeroport del Prat ha tornat a superar els 50 milions de passatgers. No hi ha dubte: ens hem de plantejar quin és el seu futur. Però ho hem de fer seriosament. La urgència acostuma a ser mala consellera. Per dilucidar on ens volem dirigir, hem de saber d’on venim i on som.
El delicat equilibri del delta del Llobregat, on conviuen grans infraestructures, uns espais naturals protegits per la UE i un parc agrari cada vegada més rellevant, és fruit d’un consens que van forjar al seu dia les administracions local, catalana i estatal. Qualsevol revisió d’aquest equilibri ha de comptar amb totes aquestes administracions, començant per l’Ajuntament del territori de què parlem. No es pot decidir sobre el territori del Prat sense comptar amb el Prat. I el Prat té clar quina ha estat la pedra angular de l’acord assolit aleshores i vigent avui: l’assumpció que no hi ha més espai per a noves ampliacions d’infraestructures.
Ara s’hi ha d’afegir que Barcelona és una àrea metropolitana amb una qualitat de l’aire preocupant. És urgent millorar-la i fer front a l’emergència climàtica. No podem demanar a la ciutadania que prescindeixi dels vehicles més antics i no revisar, per exemple, una declaració d’impacte ambiental del pla director de l’aeroport que data del segle passat.
La proposta de pavimentar l’espai natural protegit, agrícola i cultural que és La Ricarda per ampliar la tercera pista de l’aeroport ignora tot això. Correm el risc de perdre dos o tres anys preciosos debatent-la com a desenvolupistes que no tenen en compte la normativa ambiental de la UE. I que, al final, les autoritats europees neguin aquesta ampliació.
Aparquem aquesta idea. Perquè, a part d’inviable, no és ni oportuna ni va amb el signe dels temps. Hi ha alternatives millors. En comptes de pedaços, forgem acords de país. Sobre quin model aeroportuari volem i sobre quin equilibri metropolità perseguim. Una proposta que se situa en el que és el sentit comú el 2020.
Com defensaven en aquestes pàgines les directores i els directors dels aeroports del Prat, Girona, Reus i Sabadell, la gestió d’aquestes quatre infraestructures s’ha de pensar coordinadament. Impulsar el Prat sense límit implica deixar morir per inanició Reus i Girona. Generem una taula sobre el futur aeroportuari de Catalunya i Barcelona en què s’asseguin les administracions concernides, des de la Generalitat i ajuntaments fins a Aena. Parlem, per exemple, de com s’han de connectar aquestes infraestructures a la xarxa ferroviària d’alta velocitat.
El Prat té clar que no hi ha més espai per a noves ampliacions d’infraestructures
En paral·lel, és hora de posar en relleu els espais protegits. A les portes de la crisi climàtica més important que hem viscut mai, hem de pensar i gestionar més bé el que ens connecta amb el planeta. I això passa no només per dotar de prou forma el Consorci del Delta i el del Parc Agrari, que gestionen uns espais d’un valor ambiental i agrícola extraordinaris, sinó també per donar a aquest patrimoni irreemplaçable una visió ambiciosa, global, que el converteixi en el que és: la principal infraestructura ambiental metropolitana.