La llibretera de Tànger

RACHEL MUYAL (1933-2020) Llibretera

El segle XX s’ha anat morint, any rere any, durant els vint anys del segle XXI. La seva última víctima ha estat Rachel Muyal, la gran llibretera de Tànger, l’amiga d’Ángel Vázquez, Paul Bowles, Mohammed Chukri i Juan Goytisolo, l’última testimoni d’una ciutat internacional, cosmopolita, poliglota, que ara –com ella– ja només és un eco o un mite.

De família sefardita i amb un fort arrelament a Tànger, Muyal ha mort als 86 anys. Com explica a les memòries, va entrar a treballar a la Librairie des Colonnes el 1973, quan era propietat de les germanes Gerofi –que eren conegudes com a germanes però eren cunyades i, sobretot, amants, amb el beneplàcit i protecció del germà i el marit–. Tot i que no tenia experiència com a llibretera, sí que era una dona amb do de gents i intel·ligència natural, de manera que es va convertir en hereva de dues de les llibreteres modernes més importants (part de la constel·lació de Sylvia Beach, Adrienne Monnier o Frances Steloff). I, com a tal, va ser una peça clau del puzle literari d’aquella ciutat interdimensional.

Si volies veure Bowles, deixaves l’encàrrec a Muyal; si volies convidar Chuckri perquè fes una conferència, la necessitaves com a aliada; si buscaves qualsevol llibre publicat a Europa, ella te l’aconseguia; si volies que la presentació del teu llibre fos memorable, ella t’ho garantia. Era la memòria, la traductora, l’alcavota, la diplomàtica, la gran dama, la conspiradora, l’elegància, la lectora, un personatge de Lawrence Durrell, sens dubte, si hagués escrit el Sextet de Tànger.

Vaig quedar unes quantes vegades amb ella als cafès de la ciutat de Reivindicación del conde don Julián. En tots em va explicar anècdotes que havien passat a les taules pròximes. L’última vegada que la vaig veure va ser el 2016, a la Trobada Internacional de Llibreters de Sant Sebastià, capital europea de la cultura. Em va confessar, amb el seu espanyol perfecte, que no s’acostumava a no veure les dones de Tànger sense minifaldilla, que l’amoïnava que cada vegada es cobrissin més per l’expansió pel Marroc de la llei islàmica. I que a la Librairie des Colonnes gairebé ja no hi entraven lectors locals, perquè el francès i sobretot l’espanyol havien retrocedit, i la ciutat cada vegada era més monolingüe.

Per sort se n’ha anat després que Dominic Rosseau publiqués el seu llibre La mémoire d’une Tangéroise, que aviat es publicarà en espanyol, perquè el seu record pervisqui en les dues llengües més importants de la seva vida de fronteres.