Fúria al museu
Cada cop que veig un avió que em sobrevola el cap no puc evitar de recordar una cosa que vaig llegir a El museo efímero. Los maestros antiguos y el auge de las exposiciones artísticas (Crítica, 2002), el llibre pòstum de Francis Haskell: “A molts quilòmetres per sobre de nosaltres els avions volen pel cel carregats de Ticians i Poussins, Van Dycks i Goyas”. Miro d’imaginar com es deuen sentir ells, els vells mestres, travessant una vegada i una altra l’espai aeri. Si es deuen doldre de les plagues pròpies de l’edat o si el fet de ser reduïts a una simple mercaderia espectacular els deu provocar problemes d’identitat. De vegades fantasiejo que el dia menys pensat ens sorprendran amb un motí a les bodegues de l’avió, però el més probable és que, ja de tornada de tot, s’hagin resignat al seu destí de viatgers impenitents, sempre amb rumb a qualsevol lloc per ser servits en un d’aquests banquets artístics que s’han convertit en una de les delícies preferides del nostre temps. El gran historiador de l’art britànic va escriure el llibre conscient que es moria. Estimava l’art i entenia bé l’emoció que provoca l’efímer, l’irrepetible, però pensava que, atordits per tant de soroll, ens podíem perdre alguna cosa preciosa.
Més endavant vaig sentir per primera vegada parlar de la rage gallery (una mena de fúria o ira al museu), que és com el crític d’art William Feaver va batejar el 2011 el sentiment que va suscitar en els visitants una exposició de Gauguin a la Tate Modern de Londres que va batre rècords de públic. Confesso que soc afortunada. Tinc el privilegi de contemplar les exposicions abans que s’obrin al públic, en passis previs destinats a la premsa, de manera que no havia experimentat la rage gallery a la meva pròpia pell fins fa un parell de setmanes, quan em vaig veure envoltada per la multitud a les sales que ara el Louvre dedica a Leonardo Da Vinci. Ja ho sabeu, una d’aquelles mostres imperdibles que de tan multitudinàries són insofribles i, encara pitjor, invisibles. El que havia imaginat com una oportunitat –el temps que passes amb l’art sempre és temps amb un mateix– es transforma en una experiència aclaparadora. El pobre Leonardo es deu estar estirant els cabells si veu com la massa amuntegada estira el coll amb una hostilitat indissimulada per entreveure les seves pintures –ja no us dic els seus diminuts dibuixos–, avança a empentes i fa mirades reprovatòries cada cop que algú decideix aturar-se més de vint segons.
Però no hi res comparable amb la tensió entre els que ens volem agafar un temps per contemplar –aquí no hi ha dreceres– i els que es dediquen a fotografiar compulsivament amb el mòbil. Com si no poguessin mirar sinó a través d’una pròtesi. O refiar-se del que els diuen els ulls. És fantàstic que l’art s’hagi convertit en una cosa tan popular. No hi havia hagut mai tanta gent contemplant art en tants llocs alhora. Forma part de la democratització de la cultura. I això és una gran fita. La fúria, però, encega. I si perdem la mirada, ja podem plegar.
A la mostra de Leonardo del Louvre s’avança a empentes amb una hostilitat indissimulada