Només he mort una vegada

Només he mort una vegada. La bona notícia és que no tinc cap intenció de tornar-hi, si més no de moment. La dolenta és que no recordo haver vist ni sentit res. Maleïda sigui. Ni tan sols aquell túnel de llum de què parlen tots els saberuts. Però, tot i que la meva vivència del gran final va ser gairebé nul·la i per tant els meus records són ganduls, he de confessar que molt de tant en tant m’atrapa una felicitat que de tan perfecta és inquietant. Torna a ser la mort? Tot comença amb una olor extravagant. Suau i amarga alhora. Com de pa acabat de fer amb espècies molt dolces que acaba tenint gust de cafè amb llet. No d’un cafè amb llet qualsevol, sinó d’un amb llet bullent que es beu a glops llargs sense que es refredi (increïble, i sense que cremi!) i que et torna l’alè després d’haver viscut la sensació d’haver estat a mil graus sota zero... Cada vegada que acumulo un adeu (i els últims tres geners ja n’he tingut massa) torna a mi aquesta olor. L’única connexió que vaig salvar de la meva pròpia mort, succeïda ara fa quaranta anys i escaig després de ser operada d’un estrabisme exagerat. Potser la paraula correcta és estrabisme greu.

Diuen que a la sala d’operacions no vaig donar respir a l’oftalmòleg de moda i al seu equip d’experts, a causa de la carregosa successió de fallides cardíaques amb què vaig interrompre la seva excel·lent feina. Al final vaig sortir d’allà tard però viva, tot i que poc després de ser a l’habitació van haver de tornar a donar-me per morta. Sí, asseguren que vaig estar mortíssima almenys durant els 15 minuts que va necessitar la meva mare per localitzar pels passadissos de l’hospital (també de moda) un metge que em reanimés i fes fora de la meva habitació al capellà que ja estava entregat a la meva extrema

No recordo haver vist ni sentit res, maleïda sigui; ni tan sols aquell túnel de llum de què parlen els saberuts

unció. Entendreu que és impossible. Que per molt que se’ls mori una nena a ningú no se li ocorre en un hospital posar-li res a la boca. Menys després de l’anestèsia. Menys un cafè amb llet. Però d’això fa gust el meu únic record del més enllà. Cafè amb llet especiat.

Quant dura la mort? Una estona? Res? La vida sencera amb els seus comiats forçats? Aquell quartet d’hora en què se’m van tancar el cor, els pulmons i els meus ulls girats? No coneixeré mai Kobe Bryant. Per això em sorprèn que s’hagi afegit a la meva llista d’adeus que pesen. Quan van dir allò de l’helicòpter em vaig jurar que continuava viu. Quan al vídeo que l’NBC va fer viral per parlar dels fets vaig veure les imatges de LeBron James enlloc de les seves, vaig decidir que tenia raó. Que tot havia estat una confusió com la meva mort temporal en l’intent de corregirme la mirada. Però després el vaig somiar en una terrassa, potser era a Los Angeles, amb la seva filla adolescent. Feien un cafè amb llet calentíssim. Bevien molt tranquils. Molt de mica en mica.