L’autoestima del judoka
El directiu destaca per la seva adaptació a diferents cultures
Donarem a Seat el prestigi que es mereix”. Gairebé ningú no va creure aquesta primera promesa que Luca De Meo va llançar el novembre del 2015 quan es va fer càrrec de la presidència del comitè executiu de Seat, procedent d’Audi. Es va trobar amb un ambient desmoralitzat, típic d’una empresa considerada l’aneguet lleig del consorci Volkswagen, i que a més acabava de perdre Jürgen Stackmann, el primer president en dècades que estimava Seat i estimava Barcelona. Stackmann va haver de deixar el càrrec abans del previst per fer-se càrrec de la vicepresidència de vendes del grup alemany, després de la depuració de càrrecs que va seguir l’escàndol del dieselgate.
Des del principi Luca De Meo (Milà, 1967) va deixar clar que no era un meritori més dins d’un gran grup multinacional. Si Stackmann va iniciar el reflotament de la companyia i l’acostament a la ciutat –diuen que la seva esposa va plorar quan feia les maletes–, Luca De Meo va decidir anar molt més lluny. Gràcies a l’èxit dels seus nous models, sobretot dels SUV Arona i Ateca, va aconseguir capgirar la companyia, que va abandonar les seves pèrdues endèmiques i any rere any ha anat batent rècords de vendes, beneficis i producció. I ràpidament es va implicar en l’ecosistema local d’emprenedoria i innovació, amb dos laboratoris i espai al Tech City, i en la societat civil, per exemple en la junta directiva del Cercle d’Economia. Tan de debò es va prendre la seva integració que les seves primeres vacances com a president de Seat les va passar a Barcelona gaudint de la seva nova destinació.
Es perdrà, tot i això, la inauguració de la Casa Seat, en la confluència del passeig de Gràcia i la Diagonal, un projecte personal que pretenia convertir en un punt de trobada entre la ciutat i la marca. Una gran carta de presentació als clients.
Considerat un geni del màrqueting, de tracte educat i cordial, encara que sense cedir mai un bri d’autoritat, Luca De Meo és el que es diu un “noi del motor”. De nen es va aficionar a dibuixar cotxes a tota hora i a ningú no el sorprèn ja veure’l traçar esbossos en qualsevol reunió de treball. Amb 29 anys, va ingressar a
Renault, després de graduar-se en Administració d’Empreses a la prestigiosa escola milanesa Luigi Bocconi. Després de Renault es va incorporar a Toyota Europa i, a continuació, al Grup Fiat, on va dirigir les marques Lancia, Fiat i Alfa Romeo. Fins que el 2009 va ingressar en el grup Volkswagen, que ara deixa per tancar el cercle tornant a Renault. Aquesta dilatada carrera, unida a una infantesa que va passar en part al Brasil, la Costa d’Ivori i Nigèria, li han donat una capacitat extraordinària per adaptar-se a diferents cultures. Ha viscut en dotze països i parla amb fluïdesa cinc idiomes.
Ha mantingut una extrema prudència en les seves valoracions sobre el conflicte català i només al final s’ha atrevit a aixecar una mica la veu, quan l’última vaga de país va parar la factoria de Martorell.
Casat i pare de bessons, té a la ciutat un ampli grup d’amics italians, amb qui, entre altres coses, comparteix pàdel a les instal·lacions de Can Caralleu, a prop de casa seva. Aficionat als rellotges, com a bon italià, segueix amb passió la música electrònica, el Sónar, el Primavera Sound i també els seus amics discjòqueis.
“Si caus set vegades, has d’estar preparat per aixecar-te vuit cops”, és el seu consell per als que com ell tenen el cinturó negre de judo. Aspirava fa uns mesos a la presidència d’Audi, que el consorci li va negar, es va col·locar al mercat i Renault l’ha pescat.
LLEGAT La vinculació de Seat a la marca Barcelona és un dels seus grans èxits
RESULTATS Sota el seu mandat, l’empresa ha deixat de ser l’aneguet lleig del grup VW