Del temporal al xàfec
Durant la seva trajectòria com a president, Quim Torra ha demostrat diverses vegades que els seus moments d’indignació quan considera que s’ha comès una injustícia solen anar acompanyats d’una retòrica iracunda, però aquesta inflamació poques vegades acaba en decisions dràstiques. Almenys de moment. Va passar amb la pancarta que la Junta Electoral va ordenar retirar de la façana de Palau. Tot i que va ser fora de termini, la va acabar traient. O quan va insistir que era imperiós rellevar el conseller Buch al capdavant d’Interior, que continua en el càrrec. O més enrere en el temps, quan va insinuar desacataments a la justícia si es condemnava els presos, o quan va fingir amb organitzar un altre referèndum... El seu caràcter d’activista, o més ben dit, la seva condició de persona no formada en la pràctica política, sovint el porta a l’exaltació sense calibrar algunes de les seves conseqüències.
L’aval d’ERC a la resolució judicial que el desposseeix de l’escó de diputat al Parlament va ser un dard per al president, que considera que els republicans han actuat amb total deslleialtat. A partir d’aquí s’imposava una reacció que posés de manifest el seu profund malestar. Des del mateix dilluns es van desencadenar les opcions per respondre al que es considerava un afront. Ara bé, a JxCat conviuen tantes opinions com corrents i interessos. Des de les més dràstiques fins a les més conciliadores.
Una part del PDECat va posar sobre la taula l’expulsió d’ERC del Govern, seguida de l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per part d’un Executiu format exclusivament per JxCat. Calculaven que després els republicans no es podrien negar a votar els comptes al Parlament, ja que havien defensat a ultrança els seus beneficis per al país. A més a més, Pere Aragonès, el candidat d’ERC, quedaria no només fora del Govern, sinó també del Parlament, atès que ocupa escó en funció de la seva pertinença a l’Executiu. Hi havia la possibilitat de retirar Aragonès de la vicepresidència, però això hauria estat tant com provocar la sortida de tots els consellers d’ERC. I algun va advocar per nomenar un conseller en cap, un càrrec que estaria per sobre del vicepresident.
Qualsevol d’aquestes possibilitats hauria xocat amb un impediment que JxCat arrossega des de fa temps i que resulta urgent que resolgui: l’elecció d’una persona de consens que, pràcticament, se situaria com el candidat probable de JxCat a la presidència. Aquesta és una incògnita encara per dilucidar. És més: és una guerra latent que ara aflorarà amb tota la cruesa, ja que cada sector dona suport als seus propis paladins. Torra, per exemple, aposta per la diputada Laura Borràs, mentre que bona part del PDECat –Artur Mas inclòs– preferiria Damià Calvet, i, finalment, Puigdemont optaria pel conseller Jordi Puigneró.
A més, també hi havia força veus partidàries d’apaivagar els ànims. Els presos, que ahir van ser al Parlament, però també Puigdemont. Ja des del dilluns l’expresident va mantenir una posició temperada durant la seva intervenció per videoconferència en la reunió del grup parlamentari de JxCat. Finalment, va resultar decisiva la trobada que Torra va mantenir la nit de dimarts a la Casa dels Canonges amb alguns col·laboradors, entre els quals Albert Batet, Elsa Artadi o Josep Rius, pròxims a Puigdemont, i el mateix expresident, que va insistir a no deixar que tot saltés fet miques.
En la lluita entre els dos partits, qui s’emporti l’etiqueta d’haver trencat la unitat d’acció partirà amb desavantatge. Els ànims es van anar calmant, però calia donar un cop de puny a la taula per advertir els socis d’ERC. D’aquí va sortir, gairebé a mitjanit, la convocatòria de la compareixença pública del president.
El secretisme amb què va començar la jornada d’ahir havia de servir per provocar nerviosisme en els republicans. Aragonès va haver d’anar al Palau de la Generalitat per veure’s amb Torra entre rumors que aventuraven la seva sortida del Govern, per bé que en cap moment no es va posar en marxa res d’això. El
Hi havia desitjos de castigar ERC i alguns reclamaven duresa, però no així Puigdemont
El president va dictar la defunció de la unitat independentista i es va endinsar en la seva provisionalitat
to de Torra, que va donar la legislatura per conclosa, va ser dur amb els seus socis, però els efectes pràctics no van gaire més enllà.
Aflora la guerra per la candidatura a JxCat, però continua en l’aire que Puigdemont es pugui presentar. Les hostilitats entre JxCat i ERC queden a la intempèrie. I, malgrat que Torra va delimitar una mica més el possible calendari electoral, no el va aclarir del tot. Si de cas, les dues conclusions principals són que ahir el president va decretar la defunció de la unitat independentista i que va instal·lar la seva figura encara més en la provisionalitat. Fora d’això, el que semblava que seria el temporal Gloria de la política es va acabar quedant en xàfec.