Carta de l’Ada a en Pedro i en Pablo
Aquesta no és la missiva de l’alcaldessa a aquells simpàtics personatges de la versió castellana dels Picapedra, en Pedro i en Pablo, i sí al president Sánchez i el seu vicepresident Iglesias. Per primera vegada, el Govern d’Espanya és un Executiu de coalició amb uns socis que coincideixen amb el de Barcelona, i en què ERC, cogovernadora de la Generalitat, ha estat essencial en la investidura al Congrés i ho és en la governabilitat de la casa gran. Aquest marc d’entesa tindrà continuïtat en pactes de tripressupostos a l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat, i ha d’obligar a una agenda barcelonina d’acords estratègics de les tres administracions.
És hora de passar de la gesticulació i de la confrontació a la governança amb pactes, sí, però assenyats i sense perdre més temps. La carta de Colau, el full de ruta per reclamar al nou Govern d’Espanya, ha de defensar la Carta Municipal, la llei de Barcelona, i implica desenvolupar el seu potencial legal. Això dotaria la ciutat d’un més bon finançament, més implicació en la gestió d’infraestructures com el port i l’aeroport o en equipaments culturals de referència. També avalaria canvis normatius per a una Guàrdia Urbana més eficaç en la lluita contra la delinqüència, el reforç del principi d’autoritat, posar fi a la impunitat de facto d’incívics i okupes i que la justícia sigui, de debò, de proximitat, ràpida i exemplar.
Cal estar atents a l’evolució de l’economia i l’ocupació en la seva derivada municipal, sense oblidar que un 90% dels ingressos públics de l’Ajuntament provenen de l’Estat i que aquests estan vinculats a la recaptació de l’IRPF i l’IVA, que es veuria afectada per una desacceleració econòmica i de l’ocupació gens descartable. Aquesta minva d’ingressos no es pot compensar amb pujades d’impostos i taxes municipals mentre persisteixen traves burocràtiques a inversors o emprenedors i fòbies contra activitats econòmiques vinculades al comerç, la restauració o el turisme essencials per al treball i el PIB barcelonins. Tampoc, com en el cas de l’habitatge social, amb normatives intervencionistes que, lluny de consolidar, foragiten promocions.
L’Àrea Metropolitana necessita desenvolupar tot el seu potencial i unir complicitats, també entre els municipis que la configuren, i estendre’s fins a la segona corona i en aliança amb el Vallès. La B-40, el túnel d’Horta i la mobilitat amb i des del Baix Llobregat, i Rodalies, són apostes clau mentre es finalitzen l’L-9, el corredor mediterrani i una estació de la Sagrera redimensionada. Ara bé, a més de mida, Barcelona necessita talent i ser tractora en investigació biomèdica, innovació digital i indústria farmacèutica i altres sectors en col·laboració amb les universitats.
La Barcelona governada necessita aquestes i altres actuacions des de les administracions. De sintonia tripartida entre els que les governen no en falta, i s’hauria d’estendre a l’oposició amb pactes de ciutat entesos no com a renúncia sinó com a aportació responsable. La Carta Municipal, la llei de l’Àrea Metropolitana o els Jocs Olímpics són exemples d’una tradició molt nostra, de diàleg i consens, que no hem de perdre. Barcelona ha d’unir el que altres coses ens separen. No és fàcil, però tampoc impossible.
És hora de passar de la gesticulació a la governança amb pactes, sí, però assenyats i sense perdre més temps