El Regne Unit arria la bandera i ja no forma part de la UE
Els britànics assumeixen, completament dividits, la desconnexió amb el continent 47 anys després
En el moment en què els rellotges van marcar la mitjanit (hora continental, les 23 h a Londres), el Regne Unit va deixar oficialment de formar part de la Unió Europea, on la seva bandera va ser arriada. S’acabava una història de 47 anys de vida en comú.
Des de la seva construcció, el Big Ben ha participat amb els seus gongs a totes les grans celebracions de la història britànica, però ahir, gos vell i savi, es va escaquejar. Va presentar a Boris Johnson un volant del metge de la Seguretat Social confirmant que estava malalt (està en obres de renovació, com tot el palau de Westminster), i va agafar la baixa. Potser es podia haver pres un parell d’aspirines per ser-hi present, però va decidir que era una ocasió formidable per quedar-se de cara a terra, mentre uns celebraven el Brexit com si fos el casament de Carles i Diana –que després va acabar com el rosari de l’aurora– i d’altres ploraven com al funeral de Churchill.
Així que, després d’un dia gris i fosc com els de la majoria de l’hivern anglès, a les onze de la nit –moment oficial de la sortida del Regne Unit de la UE– no hi va haver Big Ben sinó campanades gravades (una metàfora pòstuma de les fake news i les mentides del Brexit), ni van repicar les campanes de les esglésies. Boris Johnson, el maquiavèl·lic assessor David Cummings i un grup de ministres i amics ho van celebrar amb xampany al 10 de Downing Street. Nigel Farage i els euroescèptics més furibunds ho van fer a Parliament Square, però sense alcohol, ni megafonia, ni focs artificials, perquè l’alcalde de Londres Sajid Javid, remainer al màxim, els va aplicar al peu de la lletra la normativa municipal sobre seguretat i soroll. De manera que es van conformar amb embolcallar-se amb la Union Jack per combatre el fred i cantar himnes
LA MEITAT EUROESCÈPTICA Alliberament del jou de la UE, seguretat que el Regne Unit “tornarà a ser gran”
LA MEITAT EURÒFILA Sensació d’estar atrapats en un país més aïllat, amb la democràcia afeblida
patriòtics a cappella.
A falta de Big Ben, un rellotge digital instal·lat fora de Downing Street va anar comptant les hores, minuts i segons que faltaven per a l’ocasió –gran per a uns, nefasta per a d’altres–, i un joc de llums va tenyir de vermell, blanc i blau els edificis oficials de Whitehall. Johnson, en un discurs a la nació, va dir que es tractava d’“una nova albada, el començament d’una nova era, el moment d’unir el país i de posar fi a la desigualtat regional” (una picada d’ullet als votants del nord d’Anglaterra que li van donar la victòria a les eleccions). Que el moment va ser històric, no n’hi ha cap dubte. Per als leavers, l’equivalent de la caiguda del mur de Berlín o la victòria sobre Napoleó a Waterloo. Per als remainers, més aviat com l’assassinat de Kennedy, la mort de Diana, la dimissió de Nixon o la imatge de l’helicòpter emportant-se l’ambaixador nordamericà de Saigon.
En tot cas, és la conclusió d’una amarga batalla política de més de tres anys, que s’ha carregat dos primers ministres i ha provocat dues eleccions generals anticipades, un espectacle patètic que ha mostrat al món el costat més fosc de la política d’aquest país, i ha deixat darrere una profunda fractura demogràfica i territorial, una democràcia, una economia i unes institucions debilitades amb el creixement de la xenofòbia, el conservadorisme social, el populisme i la nostàlgia imperial.
El Banc d’Anglaterra va pronosticar al matí una contracció del 4,9% al PIB en els propers cinc anys en l’escenari més benigne, altres analistes calculen una pèrdua de 200.000 milions d’euros en creixement econòmic fins ara. Però per als euroescèptics que van sortir al carrer a celebrar-lo, cap xifra no els convencerà mai que s’han equivocat. Deia Aristòtil que és molt més fàcil apel·lar a les emocions que a les ments, i el Brexit no és un projecte racional sinó de divan de psicoanalista, la rebel·lió contra una opressió imaginària. Per primera vegada en la història, una potència sobirana ha marxat d’una unió voluntària sobre regles de regulació del comerç i un mercat únic de 500 milions de consumidors, per actuar com un bucaner a l’estil del capità Drake que negociarà els acords amb uns i amb altres, sense cap tipus d’alineament, amb l’enorme burocràcia i les tarifes que això comporta. Per ser, ja que no l’Anglaterra imperial, l’Anglaterra global.
Boris Johnson ho confirmarà la setmana que ve en un discurs en què proposarà un tractat comercial de mínims, com el de la UE amb el Canadà, encara que les empreses hi surtin perdent i en resulti castigat el sector dels serveis financers, el de l’automòbil, les manufactures. “No és el final sinó el principi, un nou acte –va dir ahir–. El Brexit és un moment de renova
ció”. O sigui, com anar al balneari.
Els euroescèptics se senten lliures a la fi, perquè s’havien convençut a si mateixos de què calia fugir de la UE com de la plaga. La relació amb Europa sempre va estar torpedinada pel desig d’aïllament i la certesa que és impossible, sobretot al món globalitzat. Feia dècades que el Regne Unit es debatia entre la necessitat de volar i la seguretat d’un matrimoni imperfecte. I quan és així, n’hi ha prou amb una espurna perquè tot salti pels aires. L’espurna va ser la decisió de David Cameron de convocar un referèndum que estava segur que guanyaria, anteposant la unitat del
Partit Conservador a l’interès nacional. Quan s’obre la capsa de Pandora, no se sap què en sortirà, i les conseqüències del Brexit seran de cocció lenta i potser ambigües. S’ha utilitzat amb freqüència el símil del penya-segat o del precipici, però més aviat podria ser una costa avall de pendent moderat, no com la desfeta de Suez (una humiliació instantània), o de l’Iraq (ben aviat es va veure el desastre), o la crisi financera del 2008, o la Gran Depressió. Si les coses van malament, Londres sempre trobarà un culpable, ja sigui la Xina, l’Índia, Trump o Europa.
I a més, Johnson està disposat a tirar la casa per la finestra i fer l’increment més gran en despesa pública
OPTIMISME I PESSIMISME Johnson promet una “era daurada”, i el Banc d’Anglaterra diu que el PIB caurà un 4,9%
en quinze anys –adeu-siau austeritat–, traient diners d’on no n’hi ha per construir un tren d’alta velocitat i millorar les infraestructures del centre i el nord del país. La devaluació de la moneda i el fracàs de la reforma sindical va treure del mig Harold Wilson, la poll tax, Thatcher, el dimecres negre i Maastricht, John Major i l’Iraq va fulminar Blair. Ja es veurà si Johnson sobreviu al Brexit o és la llavor de la seva pròpia destrucció. El divorci s’ha consumat. El sol va sortir al matí a l’hora prevista i pel lloc previst. Uns se sentien més lliures i plens d’entusiasme, ebris d’èxit, d’altres veien una Anglaterra més aïllada que mai, més feble, més petita, més dividida i menys influent, més ressentida i vulnerable, menys atractiva a la inversió estrangera, amb els sous estancats i una productivitat baixíssima, amb la lliura enfonsada, bancs de menjar i rodamons dormint als carrers, amb brots xenòfobs, plena d’ira. Es va fer de dia, i les antigues colònies no s’havien reincorporat a l’Imperi. Com diu el comte Orlofsky a El ratpenat de Johann Strauss, “chacun à son goût”.