Olga Liubímova
Ministra de Cultura russa
La nova titular de Cultura del Govern rus té un passat del qual sobresurten afirmacions obertament hostils cap a les manifestacions culturals. Molts russos pensen que no hauria d’haver acceptat el càrrec.
Al·legoria de la societat digital. La nova ministra russa de Cultura anomenada per Vladímir Putin està patint en carn pròpia el que milions de persones ja han provat: que encara que hagis estudiat a la universitat més prestigiosa o tinguis una brillant carrera, el que escrius a les xarxes socials també forma part del teu currículum.
Entre el 2006 i 2010 Olga Liubímova (39 anys) va ser molt activa a internet, i algunes de les confessions que va escriure fan arrufar les celles de sorpresa. No les va esborrar llavors, i els seus comentaris l’han deixat ara als peus dels cavalls, o més aviat, als peus de les crítiques.
“Simplement no puc suportar anar a exposicions, a museus, a l’òpera”, escrivia el 2008 en un blog de la plataforma LifeJournal que ara ha recuperat i compartit Ilià Xumànov, subdirector de Transparència Internacional a Rússia. “He estat a París, però no al Louvre... He visitat el British Museum, la National Gallery, i unes dotzenes de museus europeus i russos, i reconec que vaig perdre el temps”, va escriure en una altra ocasió.
Com pot un ministre de Cultura odiar la cultura? Ha estat la pregunta més repetida a les xarxes socials des del seu nomenament. Les seves reflexions podrien ser simplement una manera de descarregar estrès. De fet, en una ocasió va assegurar que no podia veure “la major part dels documentals”, quan ja portava a la seva esquena la producció de
“He visitat el British Museum, la National Gallery i molts museus europeus i russos, i vaig perdre el temps”
més de mig centenar.
Segons Xumànov, “després de llegir el blog es pot entendre que a aquesta persona poden nomenar-la per a qualsevol càrrec, però no per dirigir la política cultural”. Per a l’opositor Aleksei Navalni, “hi ha un criteri més simple. Si el 2020 una persona accepta ser un dels ministres de Putin és mala persona”.
En un post de 2008 Liubímova admet la seva indiferència per algunes arts: “Un amic em va convidar a un concert de música clàssica. I em vaig adonar inesperadament que no soc una maleïda persona culta”.
El seu altre currículum, en canvi, diu al contrari.
Olga Liubímova va estudiar durant tres anys de la secundària en un centre religiós, després de la qual cosa va arribar a qüestionar-se la seva fe, segons va confessar en una entrevista del 2011 al mitjà religiós Pravmir. “Va arribar a convertir-se en un campament d’Al-Qaida. (...) Somiava estudiar cultura, teatre. No volia saber res de l’església”. Una altra contradicció que ha tret ara a la llum el món digital, que tot ho guarda.
I és que després de llicenciar-se en Periodisme a la Universitat Estatal de Moscou (MGU) i en estudis teatrals en el prestigiós institut universitari GITIS, va canviar d’opinió treballant per a l’agència d’informació de l’Església Ortodoxa Russa. En aquells anys va participar en més de 80 documentals com a guionista, directora o productora.
Des del 2001 va treballar en televisió com a reportera, presentadora o directora de programes. El 2010 va fitxar pel canal Kultura, i el 2016 pel Primer Canal. Fa dos anys va arribar al Ministeri de Cultura per dirigir el departament de cinema.
La seva etapa ha rebut sobretot crítiques positives. El setè art rus va acollir amb aprovació la publicació per primer cop el 2019 dels ajuts atorgats en els últims cinc anys.
No han faltat tensions. El 2018 no es va poder estrenar a Rússia la pel·lícula satírica britànica La mort de Stalin, d’Armando Iannucci, per considerar-la ofensiva. Iégor Arefèiev defensa l’actuació de Liubímova al diari Komsomólskaya Pravda. “Ella es fixa en el que pot causar un desagradable impacte en la societat, una cosa valuosa en un funcionari. I ho fa amb seny”, ha escrit. Com a exemple, el seu departament va permetre l’exhibició de la pel·lícula Vernost (fidelitat, en rus), considerada el primer drama eròtic de la història del cinema rus. També va donar llum verda al documental històric Hitler vs Picasso, i altres artistes moderns (Claudio Poli, 2018), on l’aparició d’esvàstiques podria provocar aquí més d’un esglai.
Els que l’elogien diuen que ha aportat certa obertura a un departament massa conservador. Però la censura sí que va actuar en alguns projectes de contingut considerat pornogràfic, com el musical sobre Elton John Rocketman, que va haver de retallar algunes escenes per exhibir-se a Rússia.
Encara que una vegada en renegués, a la seva sang sí que hi ha cultura. Filla d’actriu i de professor i crític teatral, el seu avi Nikolai Liubímov va ser un conegut traductor de Cervantes, Boccaccio i Proust. I el seu besavi Vasili Katxàlov va ser un dels actors més grans de la primera meitat del segle XX.
La ministra més mediàtica del nou Govern rus ha provocat espant a internet, però al món de la cultura li han aparegut bastants partidaris. El crític de cinema Anton Dolin, de la revista Iskusstvo Kinó, diu a Facebook que se sent “sincerament feliç” pel nomenament d’una “dona jove, intel·ligent, educada i pragmàtica, allunyada del fanatisme i el cinisme”.
La crítica literària Galina Iuzefòvitx ha resumit aquesta polèmica amb un post publicat a Facebook: “Has de viure tota la teva vida a les xarxes socials com si un dia t’anessis a convertir en ministre de Cultura. Que els adolescents d’avui en prenguin nota”.