La innocència en l’ era del nacional populisme
La plutocràcia reunida fa uns dies a Davos donava per feta la reelecció de Donald Trump per a un segon mandat com a president dels Estats Units. La rebaixa fiscal que, a final del 2017, va beneficiar els rics i va impulsar el creixement a costa d’un endeutament més gran –ja a la vora dels 23,2 bilions de dòlars, equivalent al 105% del PIB– ha impulsat a la borsa i els beneficis empresarials. Trump va prometre al principi del seu mandat un creixement anual del 4%, però l’economia dels Estats Units està creixent només una mica per sobre del 2%, el mateix que durant l’última dècada. Aquest creixement, a més, durant el mandat de Trump, ha estat a canvi d’un endeutament que pesarà com una llosa durant molts anys sobre els nord-americans. Així és com Trump fa negocis al mercat immobiliari –litigant agressivament, burlant-se de la llei i endeutant-se fins a les celles–, i així gestiona ara els Estats Units, buscant la satisfacció immediata sense pensar en el demà. Aquesta irresponsabilitat –com a empresari Trump ha fet fallida sis vegades– és ara molt ben rebuda a Davos.
Davos sempre celebra el poder perquè no hi ha res més important per a un plutòcrata que l’interès personal, i Davos celebra el poder perquè tot el que crea riquesa és bo i, per tant, innocent.
Trump és un prestidigitador del capitalisme, impulsor del nacionalpopulisme, una nova ideologia que aspira a allargar la vida d’un neoliberalisme moribund. Durant els últims 40 anys el neoliberalisme ha dominat les democràcies industrials més avançades. Ha aportat progrés, llibertat i pau, ha contribuït a consolidar les comunitats com uns ens falsament autosuficients. Les classes mitjanes i baixes han tolerat la desigualtat, característica intrínseca de les societats capitalistes, perquè tenien les seves necessitats cobertes i la certesa que els seus fills viurien millor. Ara, tot i això, el sistema ja no treballa per a la majoria. Als països de l’OCDE, és a dir, en les democràcies industrials més avançades, el 10% dels més rics tenen gairebé la meitat de la riquesa i el 40% dels més pobres menys del 3%. És més, un de cada tres treballadors sobreviu en una situació d’extrema vulnerabilitat: els seus sous només els garanteixen tres mesos de vida per damunt del nivell de pobresa. Al Regne Unit que ahir va sortir de la UE hi ha 14,3 milions de pobres. Són el 22% de la població. El 34% en el cas dels nens.
Si la prosperitat no està garantida, tampoc no ho està l’estabilitat i, de retruc, tampoc no ho està la pau.
El capitalisme s’acosta a l’abisme mentre els plutòcrates amassen fortunes a costa dels estats. Hi ha una indústria dedicada a pagar menys impostos, i sense estats forts, capaços de proveir les necessitats bàsiques de la població, el model neoliberal desemboca en el nacionalpopulisme, l’instint de conservació més primari. Els principis democràtics s’erosionen. Tot val. Trump és innocent. Tothom ho és, sempre que tingui prou diners per pagar-se un advocat.
El Senat dels EUA s’encaminava ahir a la nit cap a l’exoneració de Trump. No perquè no hagi abusat del poder presidencial, sinó perquè és un actiu interessant per a molts senadors que es juguen la reelecció al novembre. Trump governa en un període d’expansió econòmica i res més no importa. Els seus advocats han argumentat que tot el que fa, fins i tot fer servir l’administració per al seu avantatge polític, és en nom de l’interès públic. El president dels Estats Units, a partir d’ara, s’assemblarà més a un monarca absolutista, i aquest blindatge és la principal conseqüència d’aquest impeachment.
En l’era de la plutocràcia i del nacionalpopulisme tots som innocents. La culpa sempre és de l’altre. Les xarxes socials ens protegeixen. L’autocrítica queda desterrada en els pitjors règims autoritaris. Sona a maoisme. Nosaltres sempre fem goig. M’agrada la teva selfie. Encimbellem la més estúpida de les popularitats.
Trump ha estat a Davos. Ja hi va ser fa dos anys. Si llavors els plutòcrates el van rebre amb aprensió, aquesta vegada el seu passeig ha estat autoindulgent. S’atribueix l’èxit econòmic més important en la història dels EUA. No importa que sigui mentida. Facebook el valida. Ja el va ajudar a guanyar les eleccions del 2016 permetent la lliure circulació d’informacions falsificades a favor seu. Ara tornarà a fer-ho. La plataforma no comprovarà la veracitat de la informació empaquetada en anuncis electorals i no assumirà cap responsabilitat per l’engany. És tot el que Trump i el nacionalpopulisme necessiten, la principal plataforma divulgativa del món al seu servei. Els valors democràtics queden supeditats al benefici econòmic.
El benefici, malgrat això, no ho és tot. El mercat, encara havent tret milions de persones de la pobresa, no ho hauria aconseguit sense un Estat proveïdor d’educació, sanitat i benestar. Un Estat ara famèlic perquè es nodreix dels impostos que Trump i els seus semblants s’entossudeixen a no recaptar.
Així es trenca el contracte social que sosté al capitalisme i les democràcies liberals, i sembla no haver-hi culpables, igual que no n’hi va haver de la crisi financera del 2008.
La innocència ha deixat de ser una virtut, igual que la nació ha deixat de ser un paradís. Tancats en el seu patriotisme, els nacionalpopulistes s’obstinen a no veure-ho. Dormen en el somni de les cigales sense haver llegit Isop.
Sort que fora de la caverna, a les estepes obertes del món per fer, hi brega una nova estirp d’homes i dones que desafien les lleis de la realitat virtual i veuen de debò com canvia el món, com assetgen els incendis i el coronavirus, la calor i la ignorància. Treballen per societats obertes i sostenibles. El seu diàleg és entre ciutadans, no entre estats. Coneixen molt bé els culpables. Han après dels seus fracassos i molts d’ells votaran dimarts, al caucus d’Iowa, primer envit de les eleccions presidencials als Estats Units.
Trump toca la reelecció gràcies a una plutocràcia que s’apropa a l’abisme del capitalisme