Llenguatge i realitat
El títol del fòrum era “Espanya davant un canvi de règim”. I no es va celebrar la primavera de l’any 1931 ni a finals del 1975. S’ha celebrat aquesta última setmana del gener del 2020, organitzat per la fundació aznarista FAES. La fotografia més publicada és la que mostra el senyor José María Aznar en posició professoral donant lliçons al seu alumne Pablo Casado. I, en efecte, li donava consells sobre com fer front al Govern de Pedro Sánchez des de l’oposició i com enfrontar-se a Vox en la seva lluita per la primacia conservadora. Però el que queda a la memòria és el nom del fòrum, Espanya davant un canvi de règim.
És possible que existeixi o que algú ho estigui planificant, però no és –encara?– la realitat visible dels projectes dels qui han predicat la necessitat de canvi tan radical. Després de veure el rètol m’he demanat si la dreta, que va tant de constitucionalista i reparteix carnets de constitucionalisme, no deu ser qui està creant ambient de final de règim. No ho desitja, ho rebutja de manera contundent, però a còpia d’atribuir als altres tal intenció, crea un estat d’opinió en aquest sentit. Ja se sent molt en converses privades i em sembla un dels màxims riscos del discurs que prova d’identificar l’esquerra governant amb la catàstrofe.
Però no és l’únic cas d’ús perillós del llenguatge. Aquesta setmana hem pogut fer una autèntica col·lecció. Hem sentit paraules que semblen rescatades de començament del segle passat, per exemple les del líder de la UGT, Pepe Álvarez, que va atribuir la crisi agrària a la dreta terratinent i carca. Hi ha una tendència molt estesa a considerar que el president Sánchez prova d’anul·lar o passar a segon pla la figura del Rei, com si es tractés d’una estratègia per fer-lo invisible. En els mateixos cercles polítics, però també en els periodístics, un intent de negociació amb l’independentisme –i no diguem les ensopegades de les converses amb ERC de dijous passat– es presenta com una claudicació del Govern central davant els enemics d’Espanya, concepte cada vegada més utilitzat. Un apunt de refredament de l’economia és llegit com a entrada en la recessió. I un creixement menor de l’ocupació es converteix en l’avantsala d’un retorn a nivells d’atur de fa deu anys.
A aquests detalls afegiu-hi la facilitat amb què es diu feixista o comunista l’adversari; el to novament adamita de la coalició de govern, que cada dia intenta convence’ns que té l’exclusiva del diàleg, dels drets socials i de la mateixa democràcia, i que totes les altres coses són totalitàries o caduques; l’ostensible afany de marginar qui no coincideixi amb el nou pensament únic; la frivolitat demagògica amb què s’utilitzen conceptes com a repressió... Tot plegat és el que contribueix a crear un ambient d’hostilitats que condueix a un floriment dels extremismes i a una polarització política que fa molt de temps que no vèiem en aquest país. I si aquesta conclusió els sembla exagerada, admetin-me almenys que el llenguatge polític d’aquests temps és infinitament més negatiu que la realitat.