La paradoxa del terrorisme

Quan al novembre Usman Khan va matar dues persones a ganivetades al pont de Londres (abans de ser abatut per la policia), hi va haver els que, com era previsible, van mirar de treure’n rèdit polític. En particular, el primer ministre, Boris Johnson, es va afanyar a demanar penes de presó més llargues i el final de l’“alliberament anticipat” de terroristes amb condemna. En les dues dècades transcorregudes des dels atacs de l’11-S, el terrorisme ha esdevingut l’objecte de pànic moral arquetípic a Occident. Successius governs britànics i dels Estats Units han utilitzat la por que a cada cantonada hi hagi un terrorista tramant la destrucció de la civilització occidental per aprovar penes més estrictes i poders de vigilància més amplis (i també, esclar, per fer guerres).

Però, en realitat, el terrorisme a l’Europa occidental està en retrocés des de finals dels setanta. Segons la Base de Dades Global sobre Terrorisme, del 2000 al 2017 hi va haver per aquesta causa 996 morts a la regió, davant les 1.833 del 1987 al 2004 i les 4.351 del 1970 (primer any registrat) al 1987. L’amnèsia històrica va anar desdibuixant el record del terrorisme intern europeu: la banda BaaderMeinhof a Alemanya, les Brigades Roges a Itàlia, l’IRA al Regne Unit, el terrorisme basc i català a Espanya, i el terrorisme kosovar a l’antiga Iugoslàvia. No passa el mateix als Estats Units, en particular perquè els atacs de l’11-S, en què van morir 2.996 persones, introdueixen un enorme biaix en les dades. I fins i tot ignorant aquesta anomalia, és evident que des del 2012 hi va haver als Estats Units un augment sostingut de les morts derivades del terrorisme que reverteix la tendència anterior. Però gran part d’aquest terrorisme no és sinó una conseqüència de la gran circulació d’armes entre la població civil.

És cert que el terrorisme islamista és una amenaça real (sobretot a l’Orient Mitjà). Però cal recalcar dos fets. Primer, que el terrorisme islamista (igual que la crisi de refugiats) va ser en gran manera resultat d’intents occidentals de canvi de règim (declarats o encoberts). Segon, que avui Europa és molt més segura que abans, en part per la influència de la Unió Europea en els governs i en part per la millora en la tecnologia antiterrorista.

Però alhora que les morts per terrorisme disminueixen (almenys a Europa), creix la por que genera, i això dona als governs una justificació per introduir més mesures de seguretat. Aquest fenomen, pel qual la reacció col·lectiva a un problema social s’intensifica a mesura que el problema per si mateix disminueix, s’anomena efecte Tocqueville .A La democràcia a Amèrica (1840), Alexis de Tocqueville va assenyalar que “és natural que l’amor a la igualtat creixi sense parar amb la igualtat mateixa; al satisfer-lo, es desenvolupa”. A això se suma un altre fenomen relacionat que podem anomenar efecte BaaderMeinhof: quan a una persona li criden l’atenció sobre alguna cosa, comença a veure-la a tota hora. Els dos efectes ens permeten entendre de quina manera les nostres percepcions subjectives de risc s’han allunyat dels riscos reals a què ens enfrontem.

De fet, no hi ha hagut mai una civilització amb tanta aversió al risc com Occident. La paraula risc deriva del llatí risicum, que s’utilitzava a l’edat mitjana en el comerç marítim i l’incipient negoci d’assegurances relacionat. A les ciutats Estat italianes del segle XVI, rischio es referia a les vides i carreres de cortesans i prínceps, amb els perills que comportaven. Però no era una paraula d’ús freqüent; era molt més comú atribuir èxits i fracassos a una font externa, la fortuna, encarnació de l’impredictible, a la qual es contraposava la virtut humana de la prudència (la virtù maquiavèl·lica).

Als inicis de la modernitat, l’ésser humà estava subjecte a l’acció de la natura. El discurs modern en relació amb el risc comença a desenvolupar-se amb la revolució científica: el món natural queda sotmès a l’acció i al control de l’ésser humà, i aquest pot calcular el grau de perill implícit. El sociòleg alemany Niklas Luhmann afirma que així que es va veure que l’acció individual tenia conseqüències calculables, predictibles i evitables, ja no va ser possible tornar a aquell estat premodern de feliç ignorància davant el destí. En les críptiques paraules de Luhmann, “la porta d’ingrés al paradís està tancada a causa de la paraula risc”.

Els economistes també creuen que tot risc és mesurable i per tant controlable, anàlogament als qui asseguren que els riscos per a la seguretat es poden minimitzar estenent els poders de vigilància i millorant les tècniques de recol·lecció d’informació sobre possibles amenaces terroristes. Al cap i a la fi, el risc és el grau d’incertesa sobre fets futurs, i com va escriure el pare de la teoria de la informació, Claude Shannon, “la informació és la resolució de la incertesa”.

Més seguretat suposa uns beneficis evidents, però al preu d’una intromissió mai vista en la vida privada. Hi ha un conflicte directe creixent entre el dret a la privacitat de la informació (ara consagrat al reglament general de protecció de dades de la Unió Europea) i les nostres demandes de seguretat. Dispositius omnipresents que veuen, senten, llegeixen i registren la nostra conducta produeixen un cúmul de dades que permet extreure inferències, prediccions i recomanacions sobre les nostres accions passades, presents i futures. Quan, com diu el proverbi, “el coneixement és poder”, el dret a la privacitat es debilita.

A més, la seguretat està en conflicte amb el benestar. Una seguretat perfecta implica eliminar les virtuts cardinals de la resiliència i la prudència: l’ésser humà perfectament segur és una persona disminuïda.

Per les dues raons, hem d’aferrar-nos als fets i no donar als governs les eines que ens demanen amb creixent intensitat per guanyar la batalla contra el terrorisme, el delicte o qualsevol altra desgràcia tècnicament evitable que ens posa la vida. Cal una resposta mesurada. I tractant-se del caos que és la història humana, no s’ha d’oblidar l’observació d’Heràclit: “Tot ho governa el llamp”.

Hi ha un conflicte directe creixent entre el dret a la privacitat i les nostres demandes de seguretat