El sentit de les paraules
En aquests temps en què sembla que els eufemismes campen arreu, potser val la pena restaurar el sentit de les paraules. Els humans hem creat el llenguatge per entendre’ns i cal respectar el sentit de cada paraula en les converses, siguin privades o públiques. Pel que sembla, s’ha escampat la moda dels eufemismes per no dir una cosa pel seu nom, però això porta directament a la confusió i no a l’entesa.
Políticament es parla de negociacions quan el que de debò cal fer és conversar, encara que es canviïn cromos, per exemple. Una cosa és la cessió d’algunes demandes a canvi de suports per a una governabilitat del país –cosa important, per cert– i una altra és parlar de negociacions, com si tot fos un negoci. Crec que no és bo mercantilitzar el llenguatge fent servir termes comptables per comptes de paraules que contenen també afectes.
És a dir, les paraules són el vehicle per comunicar-nos amb els altres i aquest vehicle conté el que som, afectes inclosos. El llenguatge no és pas innocu, sinó ple d’intencions amables o no, però cada paraula té el seu sentit i convé respectar-lo si no volem entrar en un mar de confusions.
Darrerament, en els debats polítics s’han sentit més onomatopeies que paraules de seny; el crit, les expressions airades i pujades de to, tot això denigra la paraula i li fa perdre la seva força.
La paraula temprada és entenedora i convida a la reflexió i a l’entesa i potser és per això que l’hem creat des del principi dels temps. I cal, doncs, preservar-la de manipulacions i de fer-la servir com una arma llancívola, perquè és just el contrari; la paraula s’ha creat per a l’entesa, no per a la destrucció. La dita “parlant la gent s’entén” és real, però parlar vol dir conversar, i conversar vol dir parlar i escoltar l’altre, i escoltar vol dir estar en silenci mentre l’altre parla i estar en silenci vol dir contenció dels impulsos. Per dirho d’una altra manera, conversar implica una voluntat d’entesa i no pas de confrontació.
Preservar el sentit del llenguatge ha de ser una fita important en aquests temps en què semblaria que no hi ha temps per a gairebé res, ja que el temps no es té sinó que es pren.