Junqueras, una entrevista amb història
Fa vuit mesos que preparem l’estrena del programa de demà. Vuit mesos! No havia tingut mai tant de temps per preparar res. Doncs bé, fins a cinc dies abans de l’estrena no hem gravat l’entrevista que perseguíem des del primer dia. És igual el temps que ens donin, acabem fent-ho tot a última hora. Com quan a l’EGB ens posàvem a fer els deures diumenge a la nit veient Estudio estadio.
I encara sort, perquè arribem a gravar l’entrevista amb més temps d’antelació i ens la mengem amb patates. Érem dimarts amb l’equip en un hotel de Santpedor, a deu minuts de Lledoners, fent els últims retocs al guió, quan ens va arribar una xivatada: Torra convocava una compareixença dimecres a les dotze del migdia. Merda. L’entrevista estava programada per a les deu. Ens donaven entre 60 i 70 minuts. O sigui, que no arribàvem a incorporar a l’entrevista el que Torra volia comunicar. I llavors la conversa amb Junqueras podia quedar caducada una hora després d’haver-la gravat. Demanem d’endarrerir-la. Primer a les onze, però l’acabem començant a les 11.30 h. I acordem parar a les dotze per escoltar Torra. Un membre dels serveis penitenciaris, l’únic que podia portar mòbil allà dins, ens informaria.
A les 11.20 h arribava Oriol Junqueras des de la seva cel·la. El lloc de l’entrevista, la sala on es fan les visites familiars. Està attrezzada amb dibuixos de Pilarín Bayés. Vaig fer la primària amb un llibre de text il·lustrat per ella. Crec que encara el conservo. Es titula Tres i no res, i tenia un personatge mític, l’Espardanyeta, que ens ensenyava català als anys vuitanta. Bayés és tota una institució a Catalunya. Una persona entranyable. Puigdemont la va fitxar per a la seva llista pop en les últimes eleccions al Parlament. La Pilarín ocupava un lloc simbòlic, el penúltim. Aquella llista va vèncer ERC en les autonòmiques del 21-D. Encara que les eleccions les va guanyar Ciutadans. D’això només fa poc més de dos anys.
“Oriol, saps què dirà Torra?”. “No en tinc ni idea”. Junqueras va estar el dia anterior al Parlament, declarant en la comissió del 155. Va coincidir amb Torra. Però, pel que sembla, el president no li va comunicar res. És curiós que en el seu discurs Torra acusés ERC de deslleialtat. Així estan les coses entre republicans i postconvergents.
Em resulta difícil entrevistar Junqueras. A part que és ben esmunyedís en les respostes, aquesta és la primera vegada que quan acabi l’entrevista jo tocaré el dos a casa meva però ell no podrà anar-se’n a la seva. És una diferència substancial amb qualsevol altra entrevista. Però no vull que em condicioni per preguntar allò que crec que he de preguntar.
En la primera part parlem bàsicament del que han suposat per a ell aquests més de dos anys de presó. Llavors apareix un Junqueras inèdit. Parlem de droga, d’apostes il·legals, de suïcidis, de mort, de solitud, d’abandonament. Però em sorprèn que de tots els presos que he entrevistat per a la sèrie, Junqueras és potser el que menys l’ha canviat el
A les dotze parla Torra, convoca eleccions i la conversa fa un gir de 180 graus
captiveri. En aquests més de 800 dies diu que no ha vessat ni una llàgrima. Per orgull. Com si ell fos allà complint una missió.
A les dotze parla Torra. Convoca eleccions i l’entrevista fa un gir de 180 graus. Em fa la sensació que els dibuixos de Pilarín Bayés ens observen més que abans, i Junqueras treu el seu costat més polític. En dècimes de segon es posa en mode campanya electoral. Són increïbles els polítics, fins i tot a la presó.
Va ser un dels enregistraments més rars de la meva vida. Dues entrevistes en una. Però la contingència del moment dona relat a la conversa. I veritat. En veurem un avanç en el programa de demà, on descobrirem que fa 25 anys fer un programa dins de les presons era més fàcil que ara. Quan reaccionarem davant de tant retrocés?