Un cas de la belle époque
El oficial y el espía és una bona pel·lícula de Roman Polanski sobre el cas Dreyfus, que centra l’acció en el llavors tinent coronel Picquart, la perseverança del qual va ser decisiva per demostrar a la fi la innocència de l’injustament condemnat. L’interès permanent que desperta aquest cas s’explica pel profund conflicte social en el qual es va covar i les conseqüències que va tenir.
A finals del segle XIX es va accentuar a França un profund conflicte social i polític. Després de la guerra francoprussiana, la dreta catòlica i antirepublicana, encara molt poderosa, va evolucionar el seu discurs cap a un nacionalisme antialemany amb fortes connotacions antisemites. En aquest marc, el cas Dreyfus es va convertir en un conflicte ideològic que va dividir la societat francesa. L’esdeveniment es va iniciar com un simple cas d’espionatge a favor d’Alemanya del qual es va acusar, manipulant les proves, el capità Dreyfus, que era d’origen jueu; però aviat va degenerar en un enfrontament acerb no només entre les elits polítiques sinó de tota la societat francesa. La dreta nacionalista es va oposar a la revisió del cas per salvaguardar l’honor de l’exèrcit, posat en dubte per la falsificació probatòria, mentre que el bloc republicà, al capdavant del qual hi havia Clemenceau, va assumir la defensa de Dreyfus. Va ser llavors quan Émile Zola va publicar a L’Aurore la seva cèlebre carta oberta –“J’accuse”– dirigida al president Faure. A la fi, després de la revisió, Dreyfus va ser absolt i rehabilitat. Aquest resultat fou contrari al que esperaven els nacionalistes: els republicans es van consolidar fins al punt que els moderats no serien a partir de llavors els protagonistes de l’espai polític francès, sinó els radicals d’esquerra, que van ser l’eix de la III República fins al 1940.
La publicació de “J’accuse” va donar lloc al naixement del concepte d’intel·lectual, l’antecedent immediat del qual va ser la intel·liguèntsia russa, que va enfrontar la gent de la cultura amb l’autocratisme tsarista. L’audàcia de Zola va esquinçar França. En moltes grans ciutats hi va haver manifestacions en què se’ls va esbroncar a ell i els jueus. A Alger hi va haver autèntics pogroms. Maurice Paléologue –citat per Michel Winock– explica que als salons parisencs els escriptors i professors universitaris s’estripaven a mossegades. Havien nascut els intel·lectuals, que –segons els seus enemics– eren una espècie de casta nobiliària que viu en laboratoris i biblioteques amb la pretensió d’elevar escriptors, professors i filòlegs al rang de superhomes. Per aquells dies, Le Temps va publicar unes primeres llistes d’intel·lectuals (dreyfusistes), que van des d’Anatole France i Marcel Proust (que recollia firmes a favor de Dreyfus per París) fins a Émile Durkheim, passant per Claude Monet.
La publicació de “J’accuse”, d’Émile Zola, va donar lloc al naixement del concepte d’‘intel·lectual’
Però l’ampli nucli d’aquest moviment l’integraven molts professors d’ensenyament secundari i multitud d’escriptors i periodistes que exigien que es fes justícia per sobre d’un mal entès honor de l’exèrcit, i en contra de l’obstinació d’una classe dirigent incapaç de tornar sobre la cosa jutjada i d’enfrontar-se a una opinió nacionalista i antisemita. No obstant això, el moviment no va ser unànime. Édouard Drumont va denunciar “la reconstrucció d’una oligarquia immoral i vanitosa, pretensiosa i grotesca, de graduats, diplomats (i) professors”. I Maurice Barrès va alertar sobre “una semicultura que destrueix l’instint sense substituir la consciència”. (Quin instint?, l’instint nacionalista?).
Per aquells dies, vivia a París Theodor Herzl, fill d’un comerciant jueu de Budapest, que havia estudiat a Viena, on va arrelar i va començar a escriure. Dandi, ferm partidari de la integració dels jueus a la cultura alemanya i amic de Hofmannsthal, Schnitzler i Zweig, va fer l’impossible per ignorar l’antisemitisme creixent. Veia França com el paradigma europeu de l’esperit obert i del progrés. Però la seva estada a París com a corresponsal del Neue Freie Presse a partir del 1891 el va fer canviar de criteri. L’escàndol de Panamà, que va portar davant els tribunals els representants jueus de la companyia encarregada de les obres del canal, i el cas Dreyfus li van fer entendre que París no era gaire diferent de Viena, on l’antisemita Karl Lueger estava a punt de ser alcalde. Tot això el va fer canviar. I va començar a elaborar una estratègia que permetés als jueus separar-se d’Europa i establir una pàtria independent. I, abans de morir el 1904, va organitzar sis congressos internacionals del poble jueu i va pressionar personalitats dispars perquè s’unissin a la causa.