Un altre liberalisme
El liberalisme ha d’evolucionar i assumir que té davant seu el repte de sobreviure. O es resignifica i canvia radicalment a l’adoptar una estratègia de resistència, o desapareix, canibalitzat pel seu revers mòrbid: el neoliberalisme. Convertit aquest en un imperialisme economicista del laissez faire que només busca com monetitzar més eficientment, la seva estratègia de prosperitat desregulatòria s’ha posat al servei del populisme de dretes i el feixisme. Una aliança reaccionària que triomfa als Estats Units i el Regne Unit, que governa el Brasil i bona part d’Amèrica Llatina i Europa, i que avança posicions a Alemanya, Itàlia, França i Espanya.
Arraconat contra les cordes de la història, el liberalisme s’hi juga la supervivència. Fins i tot el seu llegat més important, la democràcia liberal, està en dubte a causa de la incapacitat per respondre a la pressió que exerceix sobre ella el populisme. Aquest és el gran guanyador del nostre temps. Creix, avança posicions i radicalitza els plantejaments al mostrar els seus aspectes més ombrívols i inquietants. Fins al punt que la democràcia comença a modificar l’eix de legitimitat i tendeix a fer-se gradualment populista.
De fet, simplifica el relat fundacional a mesura que es normalitzen situacions d’excepció que impulsen la recerca d’ordre i seguretat entre unes classes mitjanes que abracen el populisme sense objeccions. El col·lapse econòmic de les classes mitjanes és determinant en el procés que erosiona la institucionalitat liberal. Més encara si, com passa a la pràctica, va acompanyada del descrèdit del marc deliberatiu de la democràcia liberal i de la impossibilitat d’assolir consensos que neutralitzin i recondueixin en el seu si els conflictes que planteja la interpretació partidista i emocional de l’agenda política.
Els processos de dislocació social que provoquen els fenòmens globals associats a l’emergència climàtica i la revolució digital estan sent fatals per al liberalisme. Sobretot perquè no ofereix polítiques eficients que restableixin l’equitat, els consensos socials i la capacitat de progrés que van acompanyar el desenvolupament de l’Estat de benestar al segle XX. Per això, les inquietuds socials es fan més intenses i el futur es percep més distòpic que mai.
Sense respostes ni full de ruta davant les incerteses, la por propicia l’ansietat i el malestar que impulsen el moment neofeixista cap al qual avancem. Una situació que afavoreix l’anhel de la dictadura a Occident per contagi del que succeeix a la Xina, on s’atén millor el que vol el poble a través d’un capitalisme algorítmic que en prediu els gustos i li dona la prosperitat i seguretat que necessita.
Si les condicions sistèmiques de la democràcia liberal estan sent anul·lades per les dinàmiques de dislocació política i ruptura emocional de la confiança cap al futur que alliberen l’emergència climàtica i la transició digital, llavors, quin paper pot exercir en aquest procés el liberalisme? És més, són viables les idees liberals quan són vistes com a part nuclear del problema? La resposta és que cal repensar-les i desplaçar-ne els eixos d’anàlisi. El més prioritari ara és comprendre el món que ens toca viure. Rebutjar-lo o teme’l és un error. Com també ho és combatre’l sense armes adequades. Cal salvar el millor de les idees liberals per refundar-les i abordar, amb noves respostes, els reptes que comprometen la supervivència de la dignitat humana al segle XXI.
Locke i l’activisme reformista que va acompanyar les revolucions atlàntiques no són capaços d’abordar aquests desafiaments que té el liberalisme al davant. Cal buscar-hi altres fonts, menys adherides a l’acció i l’individualisme i més localitzades en la resistència humanista. Un plantejament que ha de venir gràcies, també, al desenvolupament de nous vectors temàtics localitzats en els problemes reals del nostre temps.
En aquest sentit, autors com Spinoza, Dewey, Rawls o Sorokin poden oferirnos vies d’aproximació més enfocades al moment crític que viu el liberalisme. Sobretot perquè van pensar espais des dels quals la cultura i la raó, la generositat i l’humanisme, la tolerància i la capacitat crítica, així com la recerca de la justícia com a emancipació sobrevisquessin en contextos dominats per la violència, la intolerància, el fanatisme i l’amenaça de l’autoritarisme i l’ortodòxia. D’entre tots, el més significatiu és Spinoza. Coetani de Locke i liberal com ell, sintonitza amb moltes de les seves idees però des de coordenades més aferrades a una racionalitat escèptica i resistent. Una sensibilitat dúctil que va veure amb claredat que el problema del seu temps era la incapacitat de percebre l’altre com una extensió de la nostra sensibilitat. Una qüestió que les guerres religioses que van acompanyar la difusió del llibre i els primers passos de la revolució científica van evidenciar com una catàstrofe ètica i que ara torna a posar-se de manifest. D’aquí la importància de tornar a Spinoza, ja que no problematitza la presència de l’alteritat, sinó que la comprèn, respecta i necessita. Una actitud que el liberalisme ha d’interioritzar i fer pròpia. Almenys si vol ser útil i operatiu en un món hipercomplexat i postmodern, que ens exigeix desenvolupar una nova teoria de la justícia que vagi més enllà de la redistribució de la renda i els recursos materials. Una nova equitat que fixi un contracte social que redefineixi la nostra posició original, com diria Rawls, com a ciutadans. Però no només respecte a la riquesa, sinó també al gènere, la petjada de carboni, les dades, els algoritmes, la capacitat d’educació i ocupabilitat, la creativitat, les habilitats digitals, la mobilitat o les mentalitats generacionals, entre altres àmbits de desigualtat que es fan cada dia més tangibles i inassumibles.
El segle XXI exigeix un altre liberalisme. Un pensament bàsicament crític que lluiti per l’emancipació i que es tradueixi en polítiques centrades en l’humà des d’una estratègia de resistència que anteposi la raó a l’emoció, que pensi l’altre des de la generositat i la tolerància, que reivindiqui l’error i la fal·libilitat com a suports de la creativitat individual i el perfeccionament moral. Al voltant d’aquesta teoria de la justícia, el liberalisme tindria molt a oferir si comprengués que aquesta és la seva nova responsabilitat política. Una responsabilitat que ofereixi respostes que passen per emancipar una humanitat que ha de ser més crítica, generosa i tolerant per ser més lliure. O això, o callar per sempre.
Ara el més prioritari és comprendre el món que ens toca viure; rebutjar-lo o teme’l és un error
Cal una nova teoria de la justícia que vagi més enllà de la redistribució de la renda i els recursos