L’anguniosa espera dels refugiats de l’‘Open Arms’
Un any i mig després de desembarcar a Barcelona envoltats per polítics, els nàufrags continuen pendents de la petició d’asil
Empentes per sortir a la foto. Somriures, discursos i bons propòsits. Els 60 nàufrags rescatats per l’Open Arms davant la costa de Líbia van desembarcar el juliol del 2018 a Barcelona enmig d’una multitud i flanquejats per polítics de tots els colors. Un any i mig després la majoria dels que culminaran a Catalunya el programa estatal d’acollida pels refugiats esperen amb angoixa que es resolgui la seva petició d’asil.
Només ha transcendit que es va denegar la protecció internacional almenys a un home egipci, una de les 16 nacionalitats que navegaven en aquest vaixell. El Ministeri de l’Interior declina precisar l’evolució dels expedients dels refugiats de l’Open Arms per temes de privacitat, i remet a les dades globals del 2019, quan l’Oficina d’Asil i Refugi va resoldre 60.198 casos, 42.932 de manera favorable i 17.266 de manera desfavorable.
La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), que dona suport i ofereix assessorament legal a la vintena de nàufrags que han seguit el programa estatal d’acollida a Reus, confirma que la majoria d’expedients continuen en tràmit.
El fet que durant el 2019 s’incrementessin notablement les resolucions a favor de la protecció ini ternacional i s’invertís la tendència dels últims anys es deu a la decisió del Govern de Madrid de fer servir la figura de la concessió del permís de residència per raons humanitàries, prevista a la llei d’Asil, a pràcticament tots els veneçolans que no reunien els requisits per ser reconeguts com a refugiats, en concret 39.667. La majoria de demandants d’asil registrats a Espanya el 2019 procedeixen de Veneçuela, gairebé 41.000, seguits de colombians (29.363) i hondurenys (6.792).
A l’arribada a Barcelona de l’Open Arms la va precedir una rebuda excepcional a València de les 630 persones que anaven a bord d’un altre vaixell de salvament, l’Aquarius, de Metges sense Fronteres
(MSF). Al setembre van tenir lloc les primeres denegacions d’asil als de l’Aquarius. Uns i d’altres han passat de l’aclaparadora notorietat inicial a la indiferència.
Fins a 42 de les 60 persones de l’Open Arms van demanar l’asil l’estiu del 2018 entrant en el programa d’acollida. La majoria, prop de 30 homes, van ser traslladats a Reus per seguir aquest procés sota la tutela de la CCAR; dues dones es van quedar a Barcelona; la direcció general d’Atenció a la Infància l’Adolescència (Dgaia) es va fer càrrec de tres menors no acompanyats, i la resta es van repartir per altres localitats pròximes a la capital. Una vintena van decidir seguir la ruta migratòria o mirar de sobreviure pels seus propis mitjans.
Alguns havien fugit de països castigats per la fam i on regna la violència, com ara Líbia, el Sudan, Mali, el Camerun, Burkina Faso, Síria, la República Centreafricana, el Txad o Palestina. El jove burkinès Elvis Tagnabou és un d’ells.
Tagnabou va completar els cursos de castellà i català a Reus, es va integrar en una colla castellera, va participar en la cavalcada de Reis i, des de l’abril, treballa en la neteja d’un obrador de pa de Reus. El febrer del 2016, amb 20 anys acabats de fer i poques setmanes després que el seu avi, forner de professió, morís en un atemptat gihadista a Uagadugú, Tagnabou, orfe de pare, va fugir cap al nord. En el seu tràgic periple, quan va entrar al Níger va caure en mans de traficants que el van deixar a Líbia, on va ser segrestat per bandits que el van torturar durant 22 mesos.
La història de Tagnabou coincideix amb la que han explicat moltes altres persones que en el seu camí cap a Europa són esclavitzades per delinqüents al país africà. Tagnabou va aconseguir escaparse, va pujar a una llanxa i va ser rescatat per l’Open Arms .Alacapital del Baix Camp encarrila la seva autonomia mentre espera, amb l’ai al cor, la resposta a la seva petició d’asil.
Anna Figueras, coordinadora jurídica de la CCAR, considera que l’Oficina d’Asil i Refugi no només hauria de considerar les situacions als països d’origen sinó també “els abusos, les violacions i l’esclavitud que han patit els refugiats als països de trànsit. Ser esclau a Líbia deixa seqüeles difícils de tractar si els expulsen d’Espanya”. L’esperança és que almenys se’ls atorgui el permís de residència per raons humanitàries, com ha passat amb els ciutadans veneçolans.
La seva feina i la xarxa d’amistats que ha anat teixint ajuden Tagnabou en el seu intent de deixar enrere l’horror de Líbia.
Elvis Tagnabou, de Burkina Faso, encarrila la seva autonomia a Reus, on treballa en un obrador de pa