El vi i la resta

Des que vaig descobrir i rellegeixo el llibre La filosofia del vino, escrit per l’hongarès Béla Hamvas, em prenc aquesta beguda molt més seriosament. Pel lúcid i provocador Hamvas, el vi és l’única misericòrdia que pot salvar el purità. I precisament el vi, el bon vi, aquest cant a la vida que es beu, tornarà a ser protagonista les pròximes setmanes a Barcelona. Es tracta, doncs, d’una bona notícia, perquè a la nostra maltractada ciutat li va més bé el bon vi que les cerveses desorellades i certs licors destil·lats que alguns han polititzat, i potser per això encara els trobo més embafadors del que sempre han estat. Hamvas afirma que al vi no li agrada la línia recta. “Al vi li agraden els vaivens. El bevedor de vi, dansa. Qui s’emborratxa amb aiguardent es limita a fer ziga-zagues i es desploma com si li haguessin clavat una garrotada al cap”.

Dilluns, per celebrar que la pel·lícula d’animació Buñuel en el laberinto de las

tortugas havia merescut un Goya, diversos amics vam brindar amb Torelló Brut Nature 2009, que és un vi escumós de què els entesos parlen molt bé. O sigui, que mentre l’assaboria pensava en el director de cinema Luis Buñuel i en el mestre, dibuixant, pintor, periodista i anarquista blanc Ramón Acín, que són els protagonistes principals de la pel·lícula premiada en aquesta catàstrofe anual o festa de parvulari polititzada que organitza

A la nostra maltractada ciutat li va més bé el bon vi que certs licors destil·lats que alguns han polititzat

l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya. A Ramón Acín el van afusellar en una de les tàpies del cementiri d’Osca i, com passa amb massa aragonesos, encara està per descobrir.

Assaborint el vi escumós dels Torelló també pensava en Ernestina Torelló, que té faiçons de gran duquessa dels temps austrohongaresos. Ernestina és dona pròxima, extravertida i molt capaç. Com el seu marit, l’economista Luis de la Rosa. Passa que, com a bon mallorquí, en Luis només explica una desena part de les moltes coses que sap. Crec que qui m’ha explicat millor la història real de Catalunya és una de les masies dels Torelló, que està ubicada a la finca Can Martí, a Gelida (Alt Penedès). Des del 1395, fa més de sis segles, en aquella finca, que també sap del roure, de l’olivera, del pollancre, del teixó i de la granota roja, només hi han viscut els Torelló. I això vol dir molt. Això vol dir que als seus vins i escumosos hi ha la família, la finca, el terròs i el temps.

Al seu llibre La filosofia del vino, que ataca tots els puritans, és a dir, els ateus i els pietistes, el lúcid Hamvas ens aconsella que abandonem les tenebres i que en qualsevol situació, fins i tot quan a Barcelona ens estiguin tornant a cremar els contenidors, sempre pensem: “Estic prenent un vi”. L’hongarès Hamvas, a qui els comunistes li van prohibir continuar treballant de bibliotecari i publicar durant els últims vint anys de la seva vida, ens assegura que al final només van quedar dues coses: Déu i el vi.

“Beveu, que el vi s’encarrega de la resta”.