Homenatges als presos
Veig els polítics presos a la comissió parlamentària sobre les conseqüències de l’aplicació de l’article 155. Més d’ un repeteix que l’ estat espanyol repressor va cometreu n cop d’Estat amb la mateixa falta de rigor i la mateixa impunitat amb què durant tant de temps s’ha repetit que la defectuosa i fugaç declaració d’independència d’octubre de 2017 va ser un cop d’Estat. L’escena transcorre en un Parlament autonòmic de l’ estat espanyol repressor i ocupa bonapart de la graella de dues cadenes públiques de televisió (TV3 i el 24 h de TVE) i tres emissores de ràdio (Catalunya Ràdio, Catalunya Informació i RAC1). La transcendència informativa dels fets justifica aquest nivell d’atenció però no la falta de pluralitat crítica i d’anàlisi que l’acompanya. A Els matins de TV3, quan Lídia Heredia pregunta a Carles Riera quina ha sigut la utilitat de la comissió, el parlamentari de la CUP respon: “Un homenatge als presos”. Després, desenvolupa la resposta amb idees complementàries. La definició d’homenatge és d’una exactitud emocionant, però provoca certs dubtes deontològics. Durant la promoció del seu llibre Un dels nostres (Ed. Pòrtic), el periodista Toni Cruanyes ha exposat el seu punt de vista de defensa pròpia contra les acusacions calumnioses que rep TV3. Cruanyes insisteix que la gent no és idiota i que TV3 no adoctrina sinó que acompanya. L’afirmació no és incompatible amb el perill de posar al servei de la causa independentista les prioritats informatives i la tria de mirades que pretenen retratar la diversitat d’idees del país (tant de bo
Alguns programes de TV3 i d’altres mitjans han acceptat el maniqueisme dialèctic del moment
els veïns que s’han quedat sense aigua potable després del temporal tinguessin una atenció mediàtica proporcionalment equivalent!). Alguns programes de TV3 i d’altres mitjans han acceptat el maniqueisme dialèctic i, amb entusiasme o submissió, les pressions dels comissaris polítics. I si, amb raó, ens indignem quan molts mitjans equiparen l’independentisme amb el terrorisme, ens hauríem d’indignar quan s’aplica als no independentistes la condició de fatxes, antidemòcrates o fills de puta (com li va passar a Jordi Cañas a Preguntes freqüents quan una persona del públic el va insultar sense que la presentadora Laura Rosell l’expulsés del plató). La professionalitat de Cruanyes, Rosell i TV3 no està en discussió, que quedi clar. El que convé discutir és la qualitat de la pluralitat i la perpetuació d’un model que desatén la diversitat crítica i la capacitat de qüestionar la tendència a compensar l’abús de poder que han patit els polítics presos amb homenatges reiterats (ara comença una nova fase, amb entrevistes amb els presos que no hauran de passar per l’absurd sedàs de la falta d’imatges). Per corregir excessos, seria bo fer el recompte de temps de primera visibilitat mediàtica que han tingut els presos. Analitzar-ne el context, les dreceres de propaganda i una intenció de solidaritat que tindrà més credibilitat si s’acompanya d’un sobreesforç crític perquè els que som compulsius espectadors de TV3 però no som independentistes puguem no sentir-nos idiotes, adoctrinats o fatídicament fatxes.