Artista, maricona i millor persona
VIOLETA LA BURRA (1936-2020) Figura de cabaret i personatge nocturn de Barcelona
Els últims mesos Violeta la Burra ja no feia sonar les castanyoles amb gaires ganes quan entrava als bars i locals nocturns de Barcelona on, a més de vendre roses que portava en una ampolla de plàstic, tabac i algun CD seu, sempre tenia una floreta a punt. Si estaves sol, la floreta era per a tu, i si estaves acompanyat, la floreta era per a ella. Quina manera de cridar “guapo” i “guapa”!
La seva presència, entre Sara Montiel i Marujita Díaz, ulls grossos i trompetes ben posades, alegrava la nit, perquè abans que artista popular o venedora sempre havia estat persona i molt maricona, una condició que reivindicava i li havia reportat més d’un parell d’hòsties en alguna comissaria.
Violeta la Burra es deia Pedro Moreno Moreno, i ha mort molt estimada a Barcelona i de cos present a Herrera, el seu poble natal de la província de Sevilla, on va néixer el 1936, any triomfal i molt fotut perquè va començar la guerra i es va allargar la misèria a Andalusia.
La seva mare volia un nen. “Que la meva mare deia que vull un nen, que vull un nen, quan havia de néixer jo, a veure si m’entens, que vull un nen, que vull un nen, la pobreta,
i així vaig néixer jo”, va explicar a Francisco Umbral, tal com recull un dels seus articles de
Spleen de Madrid.
La pobresa, més que l’homosexualitat, la va portar abans dels vint anys a Barcelona, que l’esperava encara que arribés amb tren exprés. Amb els anys la Violeta es va fer més barcelonina que el Rius i Taulet, i tan del Barça com la
Guillermina Motta o la Feliu (només cal sentir Soy culé del derecho
y del revés, homenatge al tiqui-taca amb segones, cançó del seu últim disc (2012, mejor que nunca), un cant del cigne carregat de conya, alegries i dobles intencions, com anticipen els títols: La crisis
me pone, Z de zorrón o Yo soy mariquita.
La Violeta va encarrilar la seva vocació artística i l’esperit alegre als baixos i artístics fons de Barcelona, al costat de la Rambla, en tablaos, locals i cabarets on el franquisme es desentenia de la moral i es mariconejava molt. Principis dels anys seixanta. Los Claveles, El Andalucía de Noche, el Jardines de Córdoba, i d’allà al gran salt al Bagdad i el Barcelona de Noche aprofitant el filó del transvestisme durant els anys de la transició, temps de passions, nobles i baixes.
Violeta la Burra va guanyar fama per la seva gràcia, art i desimboltura fins al punt que la van contractar a París, d’on venien molts nens i totes les perdicions. Jean Marie Rivière, “rei de la nit de París”, la va fitxar per al Paradis Latin, meca del transvestisme europeu als anys setanta. “Jo no me l’he inventat pas, només li he donat aparença de noblesa”, deia Rivière sobre el gènere. El particular salt a la fama va durar tot just un parell d’anys, perquè la Violeta tenia la seva mare delicada i el seu món era més aviat Barcelona i la Setmana Santa d’Herrera –no faltava mai– que no pas la bohèmia de París.
Amb el segle XXI i l’edat li va arribar el declivi i l’obligació d’això tan cursi de reinventar-se , tot i que no presumia mai d’haver tractat de tu a tu amb Lola Flores o Salvador Dalí ni es lamentava dels xulos que li havien pres els cèntims i coses pitjors. “Em vaig endur unes pallisses...”, va confessar una nit al Dry Martini, la seva segona casa, on Javier de las Muelas i la seva bona gent li oferien empara, suc de taronja o alguna copa de xampany en el seu deambular diari per locals i restaurants de l’Eixample de Barcelona, on tothom l’apreciava i molt, a diferència dels carrers dels seus èxits, com ara Escudellers, territori d’estrangers que no haurien apreciat mai el luxe de veure, saludar i xerrar amb Violeta la Burra, gran amiga, o amic, és igual, tan andalusa i barcelonina.