“Amb l’art indígena obrirem un espai de diàleg”
Sandra Benites, indígena guaraní i nova comissària en cap del MASP
Sandra Benites ha estat nomenada comissària principal del museu d’art més important del Brasil, el Museu d’Art de São Paulo (MASP). És la primera indígena que ocupa un lloc tan important en l’art brasiler. Va néixer fa 45 anys en un llogarret de l’ètnia guaraní a Mato Grosso do Sul. Es va doctorar en Antropologia per la Universitat Federal de Rio de Janeiro. “De petita només ens ensenyaven en portuguès i jo no sabia parlar portuguès; vaig començar a estudiar quan ja era gran i tenia tres fills”. Ja prepara una exposició, Històries indígenes, que s’inaugurarà al MASP –una institució privada independent del Govern que s’ha salvat dels nomenaments de Bolsonaro– el gener del 2021.
Crida l’atenció que, en un moment polític com aquest, una indígena aconsegueixi ser nomenada comissària del MASP.
Serà un desafiament representar 305 comunitats indígenes al Brasil en llogarrets rurals i altres comunitats urbanes. Perquè la nostra història i el nostre territori han estat esborrats. Posarem el territori com a tema central en l’exposició, no només en un sentit d’espai, sinó de manera de ser i de pensar. La institució dona suport a aquesta lluita. Volem obrir un espai de diàleg.
Per als indígenes l’art no només és veure quadres en un museu.
No. Per als indígenes el cos està unit al de l’art, com també el cant, la dansa i els objectes sagrats. Quan l’indígena canta, és un instrument de resistència. I la dansa, les maraques i la pintura, també. Molts dissenys de la pintura corporal –que tenen una funció de protecció en la guerra o la caça– apareixen en la ceràmica dels nostres avantpassats de fa milers d’anys.
L’art occidental concep l’artista com un individu, però en la cultura indígena no és així.
Hi ha artistes indígenes individuals, sí, però cada poble té la seva pròpia llengua per entendre què és l’art. Fem servir la paraula art perquè és l’única traducció que hi ha en portuguès. En la meva llengua guaraní es parla més d’habilitat, de parlar, d’escriure o dissenyar. És a dir, que en guaraní tothom és artista. No hi ha una jerarquia.
La traducció de la paraula art no és fàcil...
No. Traduir és difícil. Per traduir he d’explicar històries. L’exposició és una traducció. Perquè per als indígenes l’art no només és un objecte. És la manera de veure, pensar i ser al món. Per exemple, en el mite de la cobra canoa a l’Amazònia, el riu Negre és una serp, i això es materialitza en objectes com ara petits bancs de fusta amb aquesta forma de serp. Cada objecte té la seva història.
I el seu propi poble en guaraní?
Els guaranís tenim una idea de moviment, de caminar en la recerca de la terra sembrada. La gent sempre camina cap endavant, que per a nosaltres és el futur. La nostra idea del bon viure és aquesta recerca.
Plantejarà la crisi climàtica, al MASP?
Tot haurà d’estar centrat en aquesta idea de cosmovisió. El canvi climàtic ja és present en el pensament indígena al Brasil. Aliton Krenak (líder de la comunitat Krenak al Rio Doce, devastat pel desastre miner a Minas Gerais el 2015) parla de la “caiguda del món”. David Kopenawa (líder de la comunitat ianomami a l’Amazònia) parla de la “caiguda del cel”. Miraré d’incorporar-ho a l’exposició.
Bolsonaro titlla els indígenes d’“homes prehistòrics”. Creu que l’exposició pot combatre aquesta mena d’ignorància?
No tothom ho entendrà, però és important provocar i obrir diàleg. Els brasilers no indígenes en general són molt vulnerables perquè no tenen memòria. Per això han elegit un Govern que no té coneixement. La gent va votar per desesperació; buscava qualsevol canvi.