Barra i tabarra

La pel·lícula francesa Los consejos de Alice de Nicolas Pariser podria ser un projecte sortit d’un seminari dels que organitzen les fundacions dels partits polítics en hotelets romàntics fora de temporada. El director assegura que es va inspirar en una experiència laboral de la seva dona, sense especificar gran cosa més. La qüestió és que el film ho confia tot a una activitat tan poc fotogènica com el diàleg. L’Alice en qüestió és una estudiant d’humanitats que, amb les úniques armes de la filosofia i les lletres, es desplaça a Lió perquè ha guanyat una plaça a l’Ajuntament lionès que, paradoxalment, acaba de ser anul·lada. Per superar aital monstruositat administrativa i no deixar-la a la intempèrie, el Consistori crea una altra plaça sense dotar-la de cap contingut clar. Simultàniament l’alcalde, un veterà polític socialista amb aspiracions dins del partit, entra en una crisi d’idees, amb la inspiració estroncada. I Alice es troba, de la nit al dia, fent d’assessora àulica amb l’únic encàrrec d’escriure notes per al batlle que l’ajudin a “tornar a pensar”. La irrupció de la tímida Alice en els cercles de confiança del totpoderós alcalde és vista com una intrusió intolerable pels subordinats més propers. Aquesta entrada recorda el plantejament del debut narratiu de Joan Barril amb Un submarí a les estovalles (1988) que Ignasi P. Ferré va portar al cinema el 1990, però aquí l’intrús no és cap dirigent sinó una assessora inesperada, una figura cada cop més influent i valorada en el mercat de la comunicació política. Aquesta Alice que travessa el mirall del pensament cap a la terra de meravelles de l’acció no és Iván Redondo, però podria acabar sent-ho. En comptes d’en Saza i la Sardà del Submarí, Pariser compta amb Fabrice Luchini, meravellós en el seu paper d’alcalde madur, i Anaïs Demoustier, potser una Alice massa continguda. L’ombra d’Eric Rohmer és allargada, però les múltiples escenes televisives filmades a pas lleuger per passadissos i despatxos han imprès una certa agilitat a l’aridesa visual de les taules de reunions i les sessions reflexives.

La pel·lícula ha estat saludada per la crítica com una celebració audiovisual del diàleg polític, la qual cosa la pot transformar en cinema d’actualitat en no pocs països d’Europa. Suposo que Pariser deu apel·lar a la nostàlgia dels antics votants del volatilitzat partit socialista francès, però aquesta presumpta operació ennoblidora del diàleg polític desprèn la tabarra intel·lectual de certs debats, com la falsa modèstia dels dirigents, la seva tendència a comprar i vendre fum o el gran dilema entre comunicar allò que volen fer o de fer allò que volen comunicar. Lió, ciutat moderna i de progrés que recorda el model socialista de Barcelona, té un anagrama bilingüe que em va fascinar quan el vaig veure en una gran plaça, escrit amb flors, a manera de lema exclusiu: “Lyon only”. El que explica aquesta verborreica pel·lícula no és exclusiu de la pàtria de les lioneses.

Suposo que Pariser deu apel·lar a la nostàlgia dels antics votants del volatilitzat partit socialista francès