Petites revolucions
Violeta Mancebo seria una mena de “Pijoaparte, cinquanta anys més tard, i femenina”, segons Ignacio Echevarría
A jutjar pels elogis que va rebre del crític Ignacio Echevarría durant la presentació, la darrera novel·la de Gonzalo Torné és la bomba en vinagre. Va qualificar El corazón de la
fiesta de prodigi narratiu, i va dir que, a més de ser més incòmoda que les anteriors, és la més influenciada per Philip Roth, amb la particularitat que “Roth era incapaç de descriure la sensibilitat femenina des de dins, perquè era pura testosterona”. Mentre que, per la seva banda, el tractament que Torné fa del sexe i la perspectiva de la dona és eficaç i convincent. “No hi ha delectació, però sí desinhibició”, digué el crític, “en una relació cada cop més inexplicable entre el sexe i els diners”.
Som a La Central, plena de gom a gom, on la poeta Luna Miguel i altres joves seuen a terra. A primera fila, damunt cadires, ho fan Jorge Herralde i Lali Gubern. També hi ha gairebé tot l’equip d’Anagrama. I Torné explica que la idea del llibre surt d’una conversa que tingué amb l’editor Juan Antonio Montiel en un McDonald’s. Ell li va explicar el que era una cadena de menyspreus: sempre hi haurà algú que es consideri superior a tu. Llavors l’autor pensà que explicaria la història d’una noia que descobreix la seva identitat, no perquè se senti d’una manera determinada (xarnega, o més aviat xoni, en aquest cas), sinó perquè així l’hi transmeten els que es defineixen menyspreant els altres. Violeta Mancebo seria una mena de “Pijoaparte, cinquanta anys més tard, i femenina”, segons Echevarría. Un personatge àvid, commovedor i intel·ligent que es deixa corrompre pels diners, un dels temes principals de la novel·la.
L’altre és la construcció del nacionalisme i d’un partit que recorda molt Convergència. En aquest sentit, a Echevarría la novel·la li sembla “perillosíssima”, perquè tem que es llegeixi en clau política i això desfiguri la trama: “Torné intervé de manera empipadora en el tema, i demostra molta maduresa com a narrador per ficar-se en aquest merder”. Però, tot i reconèixer que pot provocar certa pertorbació, Torné sap que la gent amb posicions extremes té els seus propis canals de comunicació, i aquesta novel·la “només poden llegir-la lectors”. Lectors que ell posa en alerta, segons Echevarría, fins que surten extenuats com qui surt d’una muntanya russa.
Més o manco és com em sento jo després d’haver vingut veloç des d’una altra presentació: la de Los
peces solo flotan muertos, de José Luis Caballero, que la seva editora Blanca Rosa Roca sospita que en realitat és un espia. De fet, a la Fnac del Triangle, l’autor explica al periodista Raúl Montilla que, mentre era a l’Armada, oficials destinats a Guinea Equatorial i el Sàhara occidental li revelaren coses que posaven els pèls de punta i que es mantenen en secret. Ambientada a la Barcelona del 1972 (“La loteria no m’ha tocat mai, m’ha tocat la Infanteria de Marina”, diu l’autor per explicar per què el va marcar aquell any), la novel·la parteix d’un assassinat al Club Nàutic que investigaran un inspector de policia i una jutgessa que, probablement, tendran continuïtat en futurs llibres.
Tots els personatges reflecteixen gent amb què Caballero ha coincidit alguna vegada, incloent-hi el rei Joan Carles, a qui va donar la mà després d’unes regates. “Crec que, si llegís la novel·la, li agradaria”, diu. D’altres no en surten ben parats, perquè, confessa l’autor: “Quan algú no em cau bé, el mato”. Literàriament, s’entén. Montilla i Roca destaquen la descripció que fa d’una època, convulsa i interessant, que consideren poc explotada narrativament. “Als anys setanta, Barcelona era més revolucionària que París, malgrat que París s’hagi quedat amb la fama”, diu Caballero.
Dijous, Cecília Bofarull va presentar Me quiero vivir a la Casa Usher. És un diari d’emocions sobre la convivència de l’autora amb el càncer i, alhora, un relat de viatges i una exploració íntima, a més del llibre més venut de l’editorial Acantilado en aquest moment. La recaptació va destinada a la investigació de la malaltia, a través de la Fundació Fero. Acompanyada per José Montfort –en qualitat de crític i periodista–, Bofarull va explicar el procés pel qual va sentir la necessitat d’escriure des del dia que es descobrí un bony al pit i, malgrat que al CAP no esmentassin la paraula, va entendre el que podia passar quan li fessin la biòpsia a Vall d’Hebron l’endemà. Aquella nit va menjar carxofes i ho va comentar a Instagram. A partir de llavors, però sobretot sis mesos després, compartiria tot el procés sense embuts.
Juntament amb els seus textos, hi ha una taca de pintura i, a les xarxes, afegia el
hashtag #mequierovivir. Va veure la frase a la llibreta d’una amiga de Pamplona que la visità quan estava malalta. “El càncer és una putada, però m’ha donat l’oportunitat d’aprofitar el temps”, diu. Un temps que ha dedicat, entre químio i químio, a viatjar a Buenos Aires per visitar una altra amiga, a qui feia anys que no veia, o al Japó, i sobretot a estar amb el seu fill. Ja no fa les coses per compromís ni perquè toca fer-les, sinó perquè vol i quan vol. I quan rellegeix el que va escriure nota aquesta transformació que ens recorda que les coses canvien, que el mai i el sempre no existeixen, que la vida és moviment constant.