Florir sota Messi
En aquesta etapa de la història del primer equip del Barça, els aficionats ens hem anat convertint en botànics experts. Encuriosits, observem com es desenvolupen les molses, els arbustos i la resta d’arbres a l’ombra de Leo Messi, sota l’aixopluc de la frondosa fullaraca d’aquest arbre colossal. Lloada sigui la Viquipèdia, som versats en fitosociologia, més concretament: “La branca de la ciència que tracta de les comunitats vegetals, la seva composició i el seu desenvolupament, i de les relacions entre les espècies que les componen”.
Què neix, què pot créixer, al voltant de Messi, i com es pot desenvolupar, si no adaptant-se i, necessàriament, doblegant algunes de les seves qualitats naturals? Hi pensava dijous, veient la millora en el joc i el creixent protagonisme d’Antoine Griezmann, al costat de l’argentí.
Si els he de ser franc, no tinc gaire clissat el francès. De vegades em sembla un personatge repel·lent, d’una frivolitat excessiva. De vegades, molt bon nano, humil, i un gran professional. Si la meva capacitat de caracteritzar psicològicament algú, i d’incloure’l en alguna de les categories humanes fonamentals, falla d’aquesta manera tan estrepitosa, quan abans tenia la impressió que l’encertava sovint, és que m’he fet vell! El salt generacional entre les noves estrelles del futbol i jo mateix comença a ser abismal, insalvable.
Per això em deuen semblar absurdes algunes de les coses del seu comportament que els meus fills troben genials...
La manera com Griezmann s’ha posat al servei de l’equip en aquest onze plagat de vaques sagrades m’ha semblat admirable
No trobava divertit, ni simpàtic, que celebrés els gols fent la L de loser amb l’índex i el polze enganxats al front, referint-se a una de les danses humiliants dels vencedors del Fortnite. Va ser ridícul que donés a entendre que pel fet de guanyar un mundial podia seure a la mateixa taula que Messi i Ronaldo. I encara em va semblar més incomprensible –d’un narcisisme fora mida, vaja– que fes un reportatge sobre la decisió de seguir o no a l’Atlètic de Madrid. La manera com s’ha posat al servei de l’equip, en canvi, acceptant de bon començament un rol complementari en aquest onze plagat de vaques sagrades, m’ha semblat admirable. I el fet de no haver arronsat les espatlles en veure que les seves contribucions eren més aviat anecdòtiques, també.
L’explicació que em dono, per justificar la miopia a l’hora d’enfocar el personatge, és que deu entendre l’estrellat a la manera millennial, com un youtuber, en el sentit que per a ell l’important és jugar, formar part de la partida, abans de ser qui la resol o decideix a què es juga. L’engrescador és que aquesta humilitat té més aviat l’aspecte d’una discreció intel·ligent que no d’una falsa modèstia. Griezmann està trobant una altra manera de florir.