Djokovic i la pressió sobre la porta ajustada
A un pas del seu vuitè títol en el torneig, el serbi es reivindica
“A veure –diu Goran Ivanisevic amb aquell to de veu tan greu, inconfusiblement balcànic–, els últims nou anys en Novak ha estat, de lluny, el millor. En les estadístiques, en els Grand Slams, en la xifra de victòries, en els Masters 1000. Ha estat el millor de lluny”.
“Bé –diu Djokovic quan se li pregunta per la rivalitat entre Rafael Nadal i Roger Federer–, és un mix al qual en certa manera jo també pertanyo”.
En Djokovic hi ha la necessitat de ser estimat, admirat, respectat, considerat. Res que no li passi a gairebé qualsevol, però el seu cas té a veure amb els anys de juvenil: quan als tornejos s’assabentaven que era serbi, molts giraven el cap. El seu país no tenia bona premsa, la guerra dels Balcans era recent i Djokovic patia per partida doble: per l’estatus social de segona divisió a què alguns l’enviaven i com el patriota serbi que és.
“La sensació era molt desagradable”, va recordar Djokovic l’any 2011 escarxofat en un sofà marró al Monte Carlo Country Club. “Primer, perquè no crec que ningú hagi de tenir prejudicis sobre els altres, ja sigui per l’origen o per la religió. Però també ho entenia, perquè la gran majoria de la premsa internacional escrivia negativament sobre Sèrbia”.
Allò va quedar enrere. Però en Djokovic hi ha un desig íntim. És un “em reconeixeran, m’admiraran, es rendiran davant l’evidència”. Amb el número u del tennis, amb els seus 16 Grand Slam i amb la seva popularitat mundial ha ajudat a rentar la imatge de Sèrbia. Imaginem-nos, llavors, què significaria per a ell arribar a 21 o més grans, superar Nadal, Federer
i instal·lar-se a dalt com l’home que va fer el que no havia fet ningú. Ho hauran fet ell i Sèrbia.
Per això la final de diumenge és tan important per a ell. Sí, pot guanyar vuit títols a Austràlia, un fet sense precedents a l’era professional. Sí, li prendria el liderat a Nadal. Gens malament, però el més important per a ell serà pujar un esglaó més i frenar la pressió, cada vegada més forta, sobre la porta ajustada que bloqueja amb l’espanyol i el suís. A l’altra banda, i fent cada vegada més força, un grec (Tsitsipàs), un alemany (Zverev) i un austríac, Dominic Thiem, que és el seu rival al Rod Laver Arena. Llavors Djokovic encarna la representació del trio que suma 103 anys contra el dels joves, que en sumen 69.
Des que Federer va guanyar el seu primer gran títol, Wimbledon 2003, es van jugar 66 tornejos grans. Entre ell, Nadal i Djokovic se’n van emportar 55 i amb prou feines en van deixar 11 a la resta. L’últim campió fora del trio dominant va ser Stanislas Wawrinka al US Open 2016.
Així, la final de demà a Melbourne (9.30 hores) és enormement atractiva, farà xocar l’estil de contracop del serbi i l’ofensiu de l’austríac, que té cops de jerarquia i fantasia federianes, encara que més energia, molta menys experiència i una força mental que creix: acumula guanyats cinc tiebreaks consecutius, tres davant Nadal. Una final equilibrada. Van 6-4 a favor del serbi, que va guanyar els dos últims: la semifinal de Roland Garros i el del Masters de Londres. “Són temps durs per a nosaltres, els joves, que hem de vèncer aquestes llegendes”, va dir Thiem. “Vaig jugar a Roland Garros contra Nadal, que va guanyar 12 vegades a París, i aquí amb en Nole, que busca el vuitè. Són èxits que no es poden creure. Però jo ja tinc una gran experiència, soc capaç de sostenir el meu nivell durant les dues setmanes senceres”.
Un avís per a Ivanisevic, que és part del cos tècnic del serbi: a Austràlia, Djokovic pot accelerar per superar els seus dos companys de ruta. O no.
UN LLOC “En certa manera, jo també pertanyo a la rivalitat entre Nadal i Federer”, diu Djokovic