Anglaterra té un compte pendent
Irlanda, Itàlia, França i el País de Gal·les, que defensa el Grand Slam, presenten tècnics nous
Anglaterra vol demostrar al torneig de les Sis Nacions, que comença avui, que no és la selecció curtcircuitada que va ser aclaparada físicament pels Springboks a la final del Mundial del Japó a la primavera, sinó la que va batre Austràlia i va fer irreconeixibles els All Blacks. Vol demostrar que és en realitat el millor equip del món i, per tant, també d’Europa.
Només Eddie Jones a la banqueta anglesa i Gregor Townsend a l’escocesa continuen respecte al campionat de l’any passat. Si el quadre de la rosa està o no a l’altura de les expectatives que s’ha autoimposat es veurà demà mateix a la primera jornada a l’Stade de France, la sortida més complicada dels anglesos (les altres dues són Edimburg i Roma), contra un conjunt francès renovat per Fabien Galthié, que al Japó va fer un paper digne però no espectacular i les últimes temporades del qual al Sis Nacions han estat decebedores. És d’esperar renovada energia, força i velocitat, però potser la cita amb els nois del Brexit a França li arriba massa aviat.
El calendari del torneig és per necessitat desequilibrat, ja que hi ha sis equips i es juga a una sola volta, i es repeteix cada dos anys (excepte l’ordre dels partits). Als parells, com l’actual, a Anglaterra li toquen a casa Irlanda i el País de Gal·les, que en aquest moment són els seus rivals durs, i, per tant, rebre’ls a Twickenham juga clarament a favor seu. El futur d’Eddie Jones a llarg termini és una qüestió oberta, però la conquesta aquest any del campionat contribuiria a la seva continuïtat, i potser fins i tot és un requisit previ.
El principal problema d’Anglaterra podria ser l’harmonia interna i l’esperit d’equip després de la decisió de descomptar 70 punts i a la pràctica enviar a segona divisió els Saracens, que els últims anys han dominat tant internament com a Europa, a causa de la violació de les normes sobre el límit salarial, cosa que els va permetre desenvolupar un equip fortíssim. A la selecció hi ha els sarries Jamie George, Ben Earl, Maro Itoje (una de les grans estrelles del Mundial), George Kruis (també molt destacat al Japó), Elliot Daly, el fly-half Owen Farrell i Mako Vunipola, que constitueixen la seva columna vertebral. Cal veure el seu estat anímic davant la perspectiva de jugar l’any que ve a la categoria inferior o de canviar d’equip, i com seran rebuts per altres companys que critiquen que han abusat del sistema i han jugat amb avantatge.
El País de Gal·les podria reclamar el dret a ser considerat el favorit del Sis Nacions, si no fos perquè la seva actuació al Japó no va estar a l’altura de l’esperat malgrat que va obtenir el quart lloc i perquè el seu molt reconegut entrenador neozelandès, Warren Gatland, ha dit adeu després d’una llarga etapa de dotze anys a Cardiff, el qual ha estat substituït pel seu compatriota Wayne Pivac, bon coneixedor dels jugadors del país pel seu paper amb els Scarlets, però que probablement necessitarà un període d’adaptació.
Escòcia i Itàlia no acaben d’alçar el cap i de les seves seleccions no s’espera meravelles, sinó en tot cas una sorpresa ocasional. Els escocesos van tenir la mala sort de caure al Japó al grup de la mort, ja que van perdre contra Irlanda i els sorprenents amfitrions, de manera que no van passar de la fase inicial després d’haver estat semifinalistes a Twickenham el 2015, víctimes en l’últim moment d’una decisió dubtosa no sotmesa a consideració del videoarbitratge. D’altra banda, els preparatius per al Sis Nacions no han estat ideals, amb la caiguda de l’equip de Finn Russell, crític amb la tàctica utilitzada per Gregor Townsend al Mundial, i que ha estat enxampat bevent massa i massa tard. A Murrayfield solen ser bastant rocosos, i no hi ha
LA REVENJA Andy Farrell, exentrenador anglès que ara dirigeix Irlanda, somia guanyar al mític Twickenham
EL PERILL El duríssim càstig als Saracens per haver violat el límit salarial pot afectar la moral de la selecció anglesa
res que els agradaria més que derrotar Anglaterra, però fora de casa tenen un rècord patètic de set victòries en vint anys. A Dublín, la seva primera cita, només han triomfat una vegada en tota la història del torneig. A Itàlia li han agradat tradicionalment els entrenadors d’influència francesa, però el seu nou tècnic és el sud-africà Franco Smith, que va acabar la seva carrera al Treviso i substitueix Connor O’Shea l’any del comiat del llegendari Sergio Parise, amb la tasca poc envejable de donar credibilitat als azzurri, que des del 2000 només sumen uns vint èxits.
A la selecció irlandesa, l’anglès Andy Farrell ha agafat el relleu de Joe Schmidt, que posava èmfasi en la possessió i corria pocs riscos. La seva missió és demostrar que el número u en el rànquing mundial que va arribar a tenir la selecció l’any passat no va ser per casualitat.