“Vaig provar el salt amb perxa”
Miguel Indurain continua explorant-se: a l’abril disputa la Titan Desert al Sàhara
Amb la velocitat que portava Indurain, no necessitava el meu relleu per seguir escapats. Johan Bruyneel
–L’he vist guanyar-ho tot. Amb vostè a l’equip érem invencibles –li dic a Miguel Indurain (55).
–Gràcies –em respon. –Recordo aquell dia què va marxar tot sol. Bé, sol no: Johan Bruyneel va sortir a la seva roda...
Miguel Indurain fa que sí.
Es disposa a recordar.
Quin dia, aquell.
És la setena etapa del Tour del 1995. Indurain n’ha guanyat quatre d’una tacada. Els quatre anteriors.
El 1995 vol marcar el territori.
Som en una etapa de tobogans, en terres belgues. Arrenca a Charleroi i desemboca a Lieja. Indurain va endarrerit a la general. S’ha proposat recuperar terreny i escarmentar Ievgueni Berzin, el rus que creix sa i fort i pretén controlar el gran grup.
–Bé, allò no havia de sortir com va acabar sortint –em diu Indurain.
Queden 30 quilòmetres fins a Lieja i el pilot està endormiscat. Llavors es mou Bruyneel. Salta el belga i tot seguit salta Indurain. Darrer ningú més no reacciona. Indurain veu una esquerda i l’eixampla.
Acota el cap, es posa en mode ou, en mode contrarellotge.
Només Bruyneel li pot agafar la roda. Només el rodador belga.
Quan el pilot es desperta de la migdiada, es troba amb un malson. Miguel Indurain porta el plat gran i la determinació en la mirada. Li ha obert un forat de mig minut. Després són 45 segons. Després un minut.
El pilot s’organitza i entren a treballar els peons. Cal tancar la via d’aigua. La cursa vola.
Indurain tiba tot sol, ni Bruyneel l’ajuda. Indurain va sol contra 188 ciclistes.
Hi ha 30 quilòmetres fins a Lieja. I no el cacen.
Bruyneel s’emporta l’etapa i es col·loca com a líder provisional, però Indurain posa les bases del seu cinquè Tour.
–És el més bèstia que he vist mai –li comento.
Indurain arronsa les espatlles. –Aquell era el recorregut de la Lieja-Bastogne-Lieja. La veritat és que el coneixia bé.
–I què buscava, vostè?
–En aquells temps, manaves tu mateix. No hi havia auriculars.
Els directors no podien dir-te res. Volia provar-me: l’endemà es disputava la contrarellotge. Vaig veure que saltava Bruyneel i vaig pensar a tibar la cursa. Avui ja no es corre així.
–...?
–Avui està tot més controlat.
Els directors ho decideixen tot.
Els corredors parlen entre si a través de l’orellera.
–I què prefereix?
–M’és igual. Cal adaptar-se als temps, a la tecnologia, a les noves bicicletes. Jo ho hauria fet.
–I com va arribar al ciclisme?
–Al principi era atleta.
A YouTube hi circula un vídeo molt simpàtic. És en blanc i negre.
Indurain té dotze o tretze anys. Va a una reunió d’atletisme que organitza el programa Torneo. En fila índia, surten els nanos al tartan de la pista coberta d’Anoeta. Disputaran una cursa de 300 metres. Indurain corre i lluita.
No més espòilers. Cal veure el vídeo. –Vostè anava per a velocista?
–Bé, vaig fer de tot: 400 metres, mitja marató, tanques... Fins i tot salt amb perxa. Si alguna cosa no m’agradava era la llargada. –I era bo?
–L’atletisme m’agradava. El segueixo, encara el miro. Però als tretze anys, quan vaig descobrir la bicicleta... Com admirava Hinault!
Sempre vaig somiar a imitar-lo. I miri.
–Vostè era alt i fort. Anava per a classicòman.
–Ja, però aquella manera de córrer m’atabalava. Preferia les proves per etapes.
–I com ho va fer per transformar-se? No se li presumien dots d’escalador...
–Vaig adaptar els entrenaments. Vaig cuidar l’alimentació. Vaig ser capaç de perdre pes sense perdre potència. I aquells cims no eren com els d’ara. Eren més llargs, però més suaus.
–I quan va saber que arribaria tan lluny?
–Home, quan vaig guanyar el Tour de l’Avenir del 1986 ja destacava. Aquell era un mini-Tour de deu dies. Ja em vaig veure bé en contrarellotge, i també escalant. –I es posa vídeos per veure’s? –Encara no. Encara recordo aquells dies. La veritat és que prefereixo reviure sentiments compartint batalletes amb els companys.
–I amb el seu fill Miguel? –També, també. Però el tinc vivint a Mallorca.
Tots dos tindran temps per recuperar aquells dies. Se’n van a la Garmin Titan Desert, a l’abril, amb l’equip KH-7: formen un grup de tres que completa Melcior Mauri.
Mauri m’explica que li va costar de convèncer Indurain: “Anys”, diu Mauri.
–I què se li ha perdut al desert? –li pregunto a Indurain.
–La curiositat, suposo. Tot i que el repte em té una mica espantat, ho confesso: he vist muntanyes de 2.500 m. I una etapa de navegació sense mapes... Entre Mauri i Chiapucci, que la va disputar en alguna ocasió, m’han entabanar. Hi aniré una vegada: no m’enganyaran més.
VILLAVA 55 ANYS CICLISME
VA GUANYAR CINC
TOURS, DEL 1991 AL 1995, I DOS GIROS
FARÀ LA GARMIN
TITAN DESERT 2020