“Nenes de 8 anys tenen pits per culpa del Bisfenol dels plàstics”
Edat? Els científics som tan joves com la nostra investigació i la meva és cada vegada més útil. Visc al Triangle de la Ciència de Duke University. Si no reaccionem, deixarem als nostres fills i nets milers de partícules de plàstic que no desapareixeran del seu cos ni del planeta. Col·laboro amb ISGlobal-La Caixa
Sap quin va ser el meu regal de noces? Un viatge al Carib? Un joc complet de vaixella i de coberts. De plàstic! Em va encantar. Era més modern que el de plata i ens semblava que podia ser igual de durador... Avui seria un regal insultant.
I llavors no sabíem que era un problema, perquè aquests plàstics són massa duradors. Tant que es queden a la nostra sang i al nostre cos durant tota la nostra vida fins a perjudicar-nos.
Quant triguem a eliminar-los?
No els eliminem. Si analitzem el que vostè o qualsevol excretem al lavabo, trobarem milers de partícules de residus plàstics.
I per què això és tan dolent?
Molts tipus d’aquests plàstics els hem testat en persones i sabem que ho són; però la major part són substàncies artificials que hem creat en laboratoris i no es troben a la naturalesa. Per això són un perill avui.
Parla vostè del PVC de moltes ampolles? És un d’ells. Fins al 1970 no ens en vam adonar als laboratoris de salut pública que ens perjudicaven i vam aconseguir que se’n prohibís la fabricació, però encara portem al cos o convivim amb el 70% dels que es van fabricar abans.
És la pitjor amenaça tòxica que patim? Tant de bo. En realitat, són menys preocupants que altres compostos que es van fabricar després, com els polifluorats.
Per què?
Perquè el PVC es degrada i desapareix lentament; però molts altres que fabriquem, com aquests polifluorats, per exemple, no desapareixen mai de nosaltres ni del medi ambient.
Com vam arribar a fabricar això?
El PFOA, àcid perfluoroctinic, té molècules de fluorina. La fluorina no és orgànica; és a dir, els seus àtoms no s’uneixen als de carboni excepte en les dents. Però no confonguem aquest procés amb la fluorització de l’aigua potable o les pastes dentífriques. Res a veure.
Per a què serveixen llavors?
Els vam fabricar perquè tenen molts usos industrials que acaben en vestits, calçats, estris...
Per exemple.
Fa vostè muntanyisme?
Jo pensava que això era salut.
I ho és, però també és probable que les seves botes de muntanya impermeables i objectes de càmping estiguin coberts amb compostos de PFOA. Si avui mateix es comprés un equip de hiking o una nova catifa, el més habitual és que hagin estat impermeabilitzats amb una capa d’aquests aïllants de PFOA.
És formidable creuar un bassal amb aquestes botes i no mullar-se.
Però no és natural. Tampoc no és natural que una catifa no es taqui. El miracle del PFOA que repel·leix les taques o les botes amb les que enfonses a l’aigua i la neu sense mullar-te, en realitat, és una bomba de rellotgeria per a nosaltres i per al medi ambient.
Però tot dura més amb aquesta protecció. Aquest és el problema: que el PFOA no desapareix mai i s’acumula fins a nivells en els quals ens perjudiquen tots.
Quins? Quan? Quin mal ens faran? Després d’estudis amb grups de més de 70.000 persones, sabem que s’han associat amb risc de càncer, efectes en el nostre sistema hormonal, hipertensió durant l’embaràs, augment del colesterol i greixos al fetge i la sang i degradació del sistema immune.
Alguna altra malaltia en concret? Sabem també que pot perjudicar l’efecte preventiu de les vacunes. I no parlo d’assajos en rates; parlo d’assajos en micos. I ja no només estem analitzant el PFOA, sinó molts altres compostos que no hi havia en la naturalesa fins que els vam crear i que no sabem quin efecte tindran sobre ella i els nostres cossos; i menys a llarg termini, encara que ja estem comprovant que n’hi ha de tòxics.
Quins d’aquests altres la preocupen? Tots, però hi ha un altre exemple: el plàstic amb què se solien fabricar la majoria de vasos i plats que van revolucionar les cuines.
Com els del seu casament?
Exacte. No es trenquen, però aquest és el problema: no podem deslliurar-nos del material del qual estan fets, el BPA (bisphenol-A).
Ni idea.
Doncs és a tot arreu desgraciadament des del 1930. Va ser sintetitzat per les farmacèutiques com a estrogen, però, de seguida, se’n van trobar altres de millors. Després es va utilitzar per endurir els plàstics, però continuava sent un estrogen i tenia efectes sobre les nostres hormones. I es feien servir de biberons.
Quins efectes?
Entre d’altres, avançava la pubertat de les nenes i els feia tenir pits als 8 anys. Va ser prohibit, però encara segueix als nostres cossos i en el medi. I hi ha molts altres plàstics nocius.
Com evitar tornar a ingerir-los?
Encara no hem après a analitzar abans de fabricar no només com d’útil que resultarà un producte ara, sinó també si serà un verí d’aquí cinquanta anys. Això és el que cal fer.
Això seria una revolució del consum. Seria acceptar que una ampolla de vidre si cau a terra es trenca; i que una catifa pot tacar-se i que embolicar l’entrepà amb plàstic protegeix l’entrepà; però tant, que degrada per sempre el planeta.