Bogotà, quan l’art i el teatre substitueixen les armes
Un recorregut pel barri de la Candelaria, ahir escenari de tirotejos i avui un prometedor districte d’art, teatre i grafitis
Març del 2016. El dia abans de la primera actuació de la banda a Colòmbia, a l’estadi d’El Campín, els membres dels Rolling Stones Mick Jagger i Ron Wood visiten el Museu Botero, al centre de Bogotà. Quan surten, Jagger decideix prolongar el passeig a peu pel barri de la Candelaria, abans domini de delinqüents i avui flamant districte cultural. A la cantonada del carrer 11 amb el carrer 6, s’atura en una parada de carrer per comprar una oblea, que degusta mentre camina envoltat de cada vegada més curiosos. Al final, els seus assistents el fiquen dins un cotxe perquè pugui tornar tranquil al luxós Hotel Marriott. A YouTube hi ha vídeos que mostren el curiós passeig per Bogotà del cantant.
Gener del 2020. A la mateixa cantonada hi ha diverses parades unipersonals on es despatxen les ja cèlebres Obleas Mick Jagger, guarnides amb una foto de l’stone. També se’n poden trobar a la cantonada del carrer 6 amb el carrer 10. Fins i tot surten a Google Maps. L’audàcia d’uns comerciants locals les han convertit en una atracció ciutadana més d’aquesta Candelaria que exhibeix amb orgull els seus carrers recuperats per i per a la cultura.
La Candelaria se sol presentar com un exemple d’èxit, igual que la Comuna 13 de Medellín o altres districtes que abans van ser escenaris de narcotràfic o de guerra civil i que avui acullen turistes curiosos, comerciants dinàmics, inversors o joves locals que volen viure en un entorn creatiu.
Són èxits atribuïbles a projectes individuals, a alcaldes i a urbanistes amb visió de futur, però també a una certa cultura de pau sorgida arran del procés acordat pel Govern i les FARC. Tan fràgil com aquest procés (en risc de recular si no se li dona un impuls nou i decidit) és la viabilitat d’aquests districtes culturals, que pateixen les amenaces d’un entorn hostil i també les sinergies negatives (la temuda gentrificació) que generen els mateixos processos de regeneració cultural.
Una mica més amunt de la cantonada on el coautor de Let it bleed es va aturar a comprar una oblea i se la va menjar, pujant pels costeruts carrers per a vianants que s’acabaran a la serra on hi ha el parc natural Chingaza, se succeeixen els equipaments culturals. A la dreta, el Teatro Colón, en plena fase de reforma per incrementar l’aforament. Davant, el modern Centro Cultural Gabriel García Márquez. Més enllà, el Museu Botero, el Museu Militar, el museu d’art contemporani
Miguel Urrutia, la Biblioteca Luis Ángel Arango, els nous hostals decorats per grafiters locals... I encara més cap a l’est, als peus del barri d’Egipto, hi ha la casa de l’artista Guillermo Londoño, nascut a Bogotà l’any 1962 i que també ha viscut a Califòrnia i a Berlín.
La casa, a la qual s’accedeix per una portalada senyorial en una zona on hi ha vigilància policial, és un autèntic museu habitable on conviuen diferents estils artístics en una estructura de diverses plantes amb terrassa amb vista a l’altiplà.
La biografia immobiliària d’aquest artista és la història mateixa del barri de la Candelaria. Guillermo Londoño explica que va comprar la seva primera casa al barri l’any 1986. Li va costar uns 3.000 dòlars i tenia més de 300 metres quadrats. “Llavors el barri era tenebrós. Quan vaig venir, els meus amics em van dir que estava boig, que havia botado la plata, que per què volia invertir aquí”.
Aquesta va ser la primera de les deu cases on ha viscut a la Candelaria. Quan les ha tingut restaurades i decorades, les ha anat venent per comprar-se’n una de més gran. “De fet –afirma–, les cases són com les meves obres, que compro i venc. Cal detectar la màgia dels llocs, ressaltar-la i il·luminar-la. Igual que com a artista estàs obligat a renovar-te i arriscar-te, jo també ho faig amb les cases on visc. Aquesta, per exemple, ja l’he acabat, ja no hi tinc res a fer, de manera que em plantejo vendrela per començar una altra vegada de zero amb la meva família al barri contigu de Las Cruces, on està tot per fer”.
Assenyala cap a Las Cruces des de la seva terrassa. El barri és més cap al sud, a la part humil de Bogotà, repoblada de manera massiva i indiscriminada pels colombians arribats des de tot el país per culpa de les guerres civils. Expliquen que a Las Cruces hi ha una cultura hip-hop molt viva i que alguns dels seus representants són músics molt aguerrits i orgullosos del seu barri que plantejaran molts problemes a qui el vulgui convertir en un districte cultural. D’aquí provenen els artistes pioners Yako El Arriero i el trio Kany, Kaiser i Ata, autors del mític enregistrament El ataque del
Metano.
Davant de la casa de Londoño hi ha el barri d’Egipto. Els intents d’obrir-lo a inversors o residents d’altres zones han fracassat fins ara per l’actitud negativa dels locals, però el lloc és parada d’alguns tours organitzats de narcoturisme (o pornoturisme, segons qui ho defineixi).
Londoño diferencia la Candelaria del barri chic de San Felipe, un districte artístic més equiparable al Wynwood de Miami o al Soho novaiorquès, contaminat per la proximitat de les zones més residencials de la part nord de la ciutat. La colonització de la Candelaria per la cultura (especialment pel teatre, els museus i els grafitis) ha estat més espontània que a San Felipe.
Segons l’opinió d’aquest artis
ta, el que salva la Candelaria de viure un procés de gentrificació com que el que ha fet fracassar districtes culturals a Europa o als Estats Units és una normativa que estableix criteris molt estrictes (i fortes multes) per assegurar la conservació de les cases. En altres paraules, aquí les immobiliàries no poden fer caure finques antigues i aixecar de zero apartaments per a hipsters petits i caríssims.
Daniel Feldman, premiat en la Biennal de Venècia del 2018 com a millor jove arquitecte d’Amèrica Llatina, no està del tot d’acord amb aquesta afirmació. Feldman creu que aquesta fèrria regulació de les obres a les cases en ocasions acaba propiciant un efecte contrari al que es pretén: “Hi ha gent que accelera la degradació dels edificis fins que no queda res per conservar. De vegades posen microexplosius a les bigues i les estiren lligant-les per una corda a un cotxe, fins que cauen”.
Un dels resultats, indica, serien els solars reconvertits en parqueaderos (pàrquings), un negoci molt rendible en un barri de gran densitat on no caben els cotxes. Durant el nostre recorregut passem davant una finca buida de què s’ha preservat cínicament la façana històrica, plena de grafitis fets per un d’aquests artistes que ha convertit aquest barri en una tela de pintor des de la des criminalitza ció del’ s t re et
art l’any 2011. Darrere la façana hi ha un solar nu amb tres cotxes.
El procés de recuperació de velles finques ha acabat comportant, apunta Feldman, que la configuració social del barri hagi acabat sent una barreja de gent molt rica que gaudeix de seguretat privada i de veïns molt pobres, sense classes mitjanes.
Aquest jove arquitecte, que fa classes a la prestigiosa Universitat dels Andes, no viu a la Candelaria, sinó en una vella fàbrica
(bodega) a la zona industrial històrica de Bogotà, que estava inclosa a la planificació de la ciutat que va fer Le Corbusier a mitjan segle XX. Una de les persones que ell ha ubicat a la seva mateixa zona és una arquitecta que va viure 25 anys a Barcelona. Ocupa amb la seva parella un original i acollidor pati interior cobert de l’antiga bodega. De moment, hi ha menys d’una desena de pioners que s’han mudat fins aquí.
Ens hem desplaçat fins a la veïna Candelaria en autobús. El barri bull d’activitat. Aquesta tarda assolellada de gener la proporció entre turistes i locals està molt equilibrada. Amb Feldman entrem al fascinant centre cultural Espacio Odeón, que ocupa l’antic Teatro Popular. Encara és visible l’estructura de l’escenari i de la platea, sota la qual s’ubica una cafeteria. L’Odeón, espai autogestionat, es dedica sobretot a l’exhibició d’art contemporani.
És un més dels equipaments de cultura popular del barri. Malgrat les seves reticències sobre la deriva urbanística del districte, Feldman valora el procés de regeneració cultural d’aquest i d’altres barris de la capital colombiana. Creu que la cultura ha florit arran del procés de pau, que ha motivat que els artistes sentissin la necessitat d’explicar el que passava i el que encara ha de passar.
A l’altra banda del barri hi ha el monument creat per l’artista local Doris Salcedo en homenatge a les víctimes del conflicte armat de Colòmbia, amb una superfície elaborada a partir del metall fos de milers d’armes entregades per l’exguerrilla de les FARC.
Monika Bravo, artista colombiana establerta des de fa anys a Nova York, considera que aquest renaixement cultural es va intensificar gràcies a l’art a partir del 2010, “quan ja era possible viatjar a l’interior del país, arribaven més turistes i passaven coses interessants, com la transformació de San Felipe”. “Institucions culturals autònomes –afegeix– van apostar per un país que portava un nou optimisme, un per
què no? Crec que l’últim tractat de pau va ser un producte d’aquell canvi”.
Aquest ressorgiment cultural, que ha permès recuperar barris a la violència, corre perill per l’aturada que pateix el procés de pau? “No ho crec, és a mans de cada colombià voler viure una vida amb més tolerància i menys violència, ja que això depèn d’un mateix”, diu aquesta artista, que ha exposat a ARCO o a la Biennal de Venècia i que acaba de participar en l’exposició Taste of Priceless, as Spring Studios de
Nova York.
Bravo, que va viure a la Candelaria entre el 1991 i el 1993, creu que el mèrit de “preservar aquesta joia cultural ha estat de la gent que en va veure el potencial, i no dels governs”. “Ara –sosté– amb tant turisme és com si s’hagués produït un switch i s’hagués encès la llum”.
Una llum que encara dista molt de ser tan encegadora com la que fa insofribles altres districtes culturals que coneixem.