Jan Dumolyn
Historiador i comissari d’art
La ciutat de Gant obre l’any Van Eyck amb una enlluernadora exposició que aplega més de la meitat de la producció de l’artista i mostra de manera excepcional part del seu cèlebre políptic fora de la catedral de Sant Bavó.
Oh, my good! L’any Van Eyck comença a Gant amb gran enrenou a les xarxes socials. L’adoració de l’anyell místic, el retaule que els germans Hubert i Jan van Eyck van crear per a la catedral de Sant Bavó fa 600 anys, gairebé no ha tingut un segle de tranquil·litat en la seva penosa vida. És l’obra més robada de la història de l’art. Amenaçada per hordes d’iconoclastes, esbocinada, serrada, transportada de qualsevol manera en un camió de fenc, va ser confiscada per Napoleó i saquejada pels nazis, que la van amagar en una mina de sal austríaca uns quants metres sota terra fins que va ser alliberada pels Monuments Men. No és estrany, doncs, que el retaule demanés a crits una restauració intensiva. Però, oh sorpresa, l’última fase d’aquesta restauració que l’Institut Reial Belga per al Patrimoni Cultural du a terme des del 2012 ha afegit un altre episodi de maltractament a la seva agitada existència, aquesta vegada a través de crítiques i facècies a les xarxes. La raó? La cara de l’anyell ha canviat completament de fisonomia i mostra una mirada desconcertantment humana que ens desafia.
El soroll dels tuits és intens (ho han arribat a comparar amb l’Eccehomo de Borja i n’hi ha que fins i tot han parlat d’ovella assassina), però la polèmica no té gaire recorregut entre els especialistes del món de l’art. No hi ha motius per al riure ni per a l’escàndol, diu Livia Depuydt, una de les restauradores que els últims anys ha estat treballant a dins d’una gàbia de vidre, a la vista del públic, al Museu de Belles Arts de Gant (MSK). “No sabent amb quin criteri, l’anyell va ser repintat al segle XVI, potser per adaptar-lo més a l’anatomia animal, amb els ulls molt petits i separats del mig. Però ell és el símbol de Jesús i segurament el que volia Van Eyck amb aquests ulls humans era captivar la nostra pròpia mirada”.
L’adoració de l’anyell místic és el panell central del políptic i mostra un camp poblat d’àngels que assisteixen al sacrifici de Jesucrist a sobre d’un altar, en aquest cas simbolitzat per la figura de l’anyell blanc, amb una ferida d’on brolla sang. “En una societat secularitzada com la nostra ens pot sorprendre, però representa la mirada de Déu, que està sent sacrificat per nosaltres, i ens la dirigeix directament als ulls”, explica per la seva part Jan Dumolyn, professor de la Universitat de Gant i un dels comissaris de la mostra Van Eyck: una revolució òptica, l’aposta més important d’aquest any dedicat al gran artista flamenc –OMG! Van Eyck was here–, amb què se celebra el final d’una segona fase de restauració que ha costat 2,4 milions d’euros. L’objectiu era recuperar el geni estrany i meravellós de Van Eyck eliminant les capes i capes de pintura superposades al llarg dels segles. I el resultat és sorprenent, amb infinitat de minúsculs detalls que surten a la llum (els nítids plecs de les cortines, la llum que llisca sobre la pell de les figures, el marbre simulat de les estàtues, els finíssims rajos d’aigua que brollen de la font de la vida...) juntament amb uns renovats colors vibrants i alegres.
El retaule de Gant és un dels tresors artístics més grans del món. L’última obra de l’edat mitjana i la primera pintura del Renaixement. De tornada a la catedral de Gant des del 24 de gener i protegit per una urna cuirassada, els primers visitants –situats a una certa distància– s’esforcen sense gaire èxit a contemplar els ulls de l’anyell, amb un cap que amb prou feines fa la mida d’una nou. La restauració ara espera una tercera fase encara pendent de finançament (falten els panells superiors) i l’equip d’experts confia a poder començar el 2021.
El políptic de la catedral de Sant Bavó ha estat des de sempre una de les destinacions de peregrinació preferides pels amants de l’art. Jan van Eyck va ser descrit per Giorgio Vasari com un alquimista que va inventar la pintura a l’oli, una llegenda ja rebutjada, tot i que sí que va ser el primer d’explotar-ne totes les possibilitats. Personatge enigmàtic i fascinant, va participar com a diplomàtic en missions secretes, i el seu domini de la pintura va ser tal que la seva aparició en la història de l’art s’ha comparat amb l’arribada d’un cometa des de l’espai exterior traspassant el firmament artístic. Dumolyn corrobora que, efectivament, va ser una estrella des del primer moment. I ho continua sent. L’exposició Van Eyck: una revolució òptica, que aplega més de la meitat de pintures i dibuixos coneguts –de l’1 de febrer al 30 d’abril–, es viu com un autèntic esdeveniment.
Encara hi ha una altra raó de pes, però. Per primera vegada han sortit de la catedral els vuit panells exteriors, és a dir, els que queden a la vista quan el políptic està tancat, de manera que el visitant els pot contemplar excepcionalment de prop, a l’altura dels ulls. És ara o mai. L’1 de maig tornaran a la catedral, des d’on no és probable
LIVIA DEPUYDT “És el símbol de Jesús, i segurament el que volia Van Eyck amb aquests ulls era captivar la nostra mirada”
ARA O MAI L’exposició permet per primera vegada contemplar de prop alguns panells que han sortit de la catedral
que tornin a sortir. A la mostra hi ha les meravelloses taules que representen Adam i Eva, dos nus gairebé de mida real, la figura d’ell com si sortís del marc, la vida mateixa respirant pels seus porus. “Va ser el primer artista de l’antiguitat que va aconseguir representar objectes i figures reals amb una persuasió i precisió impressionants”. Un miracle, insisteixen els comissaris, per qui l’exposició mira de donar resposta a una enigmàtica pregunta: “Com ho va fer?”.
A més de la tècnica a l’oli, Dumolyn destaca la seva atenta observació del món: sorprèn com l’artista és capaç d’atrapar un raig de llum en un anell o les textures de roques i líquens. I també, com si tractés d’un fotògraf de l’edat mitjana, que fos enviat en una missió per retratar Isabel de Portugal, perquè Felip de Borgonya pogués veure –i potser donar-hi el vistiplau– la seva futura esposa. Però encara hi ha una altra cosa, insisteixen, que el converteix en un artista com d’un altre món: el domini que té de la llum. La mostra també dedica una sala als seus meravellosos retrats, que personifiquen la seva imatge innovadora de l’ésser humà, i, per si no n’hi hagués prou, confronta a més el conjunt de la seva obra amb la dels seus contemporanis del sud dels Alps (Fra Angelico, Uccello, Pisanello, Massaccio...) en un diàleg enlluernador.