Ja hi ha Brexit, i ara què?
Johnson adopta una posició de summa duresa en les negociacions amb la UE
Els britànics es van aixecar ahir per primera vegada amb el Brexit a l’altre costat del llit, després d’una nit boja de rialles i llàgrimes, de borratxera i depressió. Es van rentar les dents, es van pesar a la balança (alguns de bastant més grassos, de pura satisfacció), es van mirar al mirall (molts amb els ulls inflats de plorar), es van vestir i van sortir al carrer. Uns, plens de remordiment, convençuts que la història acabarà malament, altres d’il·lusió davant el futur .
El Regne Unit ja no és part de la Unió Europea després d’una tumultuosa relació de 47 anys en què sempre ha tingut almenys mig peu fora. Què els espera ara als britànics? Res millor per palpar l’estat d’ànim que un passeig per l’England’s Lane del nord de Londres, el carrer d’Anglaterra, perquè el Brexit és un fenomen essencialment anglès, fill del nacionalisme anglès, rebutjat per la majoria d’escocesos i irlandesos, i bona part dels gal·lesos (els partidaris de la independència). La resposta és que el país està tan dividit com abans, i les ferides tardaran a cicatritzar.
La Laure és una noia francesa que treballa en un cafè de nom francès, i no està precisament per a festes.
“Com a europea em sento rebutjada, és com si m’haguessin donat una puntada de peu i m’haguessin dit que sobro. Ja no estic còmoda aquí. Crec que faré les maletes i tornaré a Lió. Fa només un any i mig que visc aquí i no tinc dret a la residència permanent, em quedaria en els llimbs, amb un permís provisional que es revisaria al cap de cinc anys . Per a això, no em compensa tanta burocràcia. Millor: me n’aniré a Barcelona”.
A l’Starbucks de la cantonada, el cafè de la competència, l’alemany
Jürgen, biòleg molecular, també es prepara per anar-se’n. “He estat fent un doctorat en una universitat anglesa durant dos anys, però no em renovaran el projecte perquè no saben si, després del Brexit, disposaran dels fons necessaris per finançar-lo i pagar-me, ja que una part important dels diners provenien de projectes de cooperació amb la UE. Ja s’ho faran. Tinc una formidable oferta a Noruega”.
El xamfrà de davant l’ocupa un històric pub victorià, The Washington. Mentre demana mitja pinta de
Camden Lager, una cervesa feta al barri, en Vladimir, un ballarí cubà, expressa seriosos dubtes sobre quin futur li espera, a la Gran Bretanya. “Diuen que concediran uns visats especials per a artistes, però em temo que seran només per als més famosos. Jo no entro en aquesta categoria. Em guanyo la vida però poc més, i el més segur és que es vulguin desfer de mi. Ja n’estic fart que els veïns, per poc que sorgeixi una disputa per qualsevol cosa, em diguin ‘Ves-te’n a casa teva’. Aquesta és casa meva. El meu avi era català, sol·licitaré el passaport espanyol”.
Boris Johnson no ha perdut el temps, i el primer dia després del Brexit va filtrar a mitjans afins que imposarà controls duaners a totes les mercaderies que entrin procedents de la Unió Europea, encara que això alenteixi les cadenes de subministraments, augmenti la burocràcia per als empresaris i provoqui escassetat als supermercats. Creu que d’aquesta manera Brussel·les farà concessions. Londres ha tornat a la política de divideix i venceràs,
ESTRATÈGIA Londres amenaça la Unió Europea amb controls duaners a totes les seves exportacions
FRACTURA La consumació de la ruptura ha exacerbat més la divisió entre pro i antieuropeus
pensant que els països amb més exportacions al Regne Unit pressionaran la resta perquè no calgui un alineament regulatori.
“Johnson fa bé –opina la Susan, que surt d’una botiga especialitzada en mobles de cuina–. Durant mig segle Europa ens ha imposat la seva llei, les seves normes i fins i tot les sentències dels seus jutges, però per fi som lliures. Ara s’adonarà la UE amb qui tracta realment. Som la sisena potència econòmica del món i molt capaços de valer-nos per nosaltres mateixos”. El seu marit, en John, li dona la raó. “Acabo de llegir que, com a regal del Brexit, Brussel·les ha enviat a Downing Street una factura addicional de més de mil milions d’euros per la nostra contribució als pressupostos del 2019. Només faltava aquesta!”.
Al pub, dos habituals s’embranquen en una discussió que amenaça de fer-se agra. “Johnson ja no tindrà ningú a qui donar la culpa quan pugi la inflació, el país entri en recessió, els hospitals es quedin sense infermeres o les fàbriques de cotxes tanquin. Som una potència postimperial de pa sucat amb oli amb deliris de grandesa i una economia poc productiva, i punt”, diu l’euròfil Cliff. “La llibertat de moviments només importa als rics. Jo no tinc una casa a França –li rebat en Ryan– . Ni diners per a l’Eurostar, ni un fill llest amb Erasums. Així que millor nosaltres sols en aquesta refotuda illa”.
A la gramola del pub algú ha posat una moneda i canta Julio Iglesias: Uns que riuen, d’altres ploraran, penes i glòries, guerres i pau, al final les obres queden, la gent se’n va, la vida continua igual.
Igual, fins a cert punt.