Pregunteu-l’hi a Jimmy Carter
Poc poblat, blanc i rural, Iowa té un paper desmesurat en l’elecció de candidats presidencials als EUA
En un país cada vegada més divers, el paper desmesurat que el petit estat d’Iowa ha adquirit en el procés de selecció de candidats a la presidència dels Estats Units és cada vegada més sorprenent, tant com el preu dels hotels aquests dies al centre de la seva tranquil·la capital, Des Moines, 217.000 habitants. Uns preus més propis de Manhattan.
Les veus crítiques que cada quatre anys qüestionen que un territori tan rural, blanc i poc representatiu de la realitat del país sigui l’encarregat de fer la primera tria entre els aspirants a la Casa Blanca s’han fet més intenses aquest any. Iowa no és el primer a votar perquè sigui important, només és important perquè és el primer que vota. I no està disposat a deixar de ser-ho.
La culpa de tot, diuen, la té Jimmy Carter. En realitat, té més a veure amb el malestar social que va caracteritzar el final de la dècada dels seixanta i els setanta als Estats Units. Fins aleshores, la selecció de candidats havia estat en mans dels delegats dels partits. Alguns estats havien començat a celebrar primàries perquè la decisió tingués certa base popular. D’altres, com Iowa, van mantenir la vuitcentista fórmula dels caucus, unes assemblees veïnals en què es vota, literalment, amb els peus: el suport a un candidat es mostra col·locant-se al racó que se li ha assignat. Però d’una manera o una altra, al final la decisió depenia dels capitostos dels partits.
El sistema va implosionar el 1968, l’any que van assassinar Martin Luther King i Robert F. Kennedy. La convenció demòcrata d’aquell any, celebrada a Chicago, va ser rebuda amb protestes als carrers. L’alcalde, Richard Daley, va ordenar a la policia utilitzar la força per reprimir els manifestants mentre, a porta tancada, convencia els delegats per nominar el seu candidat, Hubert Humphrey, ignorant l’entusiasme que havien generat les campanyes d’altres candidats més progressistes. Humphrey no n’havia guanyat cap, de primàries, i també va fracassar en les presidencials.
El xoc va portar a una profunda reforma del procés de selecció de candidats per donar més veu als simpatitzants de base i menys als quadres del partit. El sistema es va utilitzar per primera vegada el 1972. El fet que el sistema dels caucus sigui tan laboriós (el procés intern dura mesos) i les comunicacions de l’època tan dolentes va aconsellar que, per estar segurs que a l’estiu podien proclamar un candidat, Iowa votés a primers d’any. Els republicans no van trigar a replicar el sistema.
I aquí és quan entra en acció el presumpte culpable que, 40 anys després, els aspirants a la Casa Blanca hagin celebrat al llarg de l’últim any més de 3.000 actes en aquest estat de tot just tres milions d’habitants (menys d’un 1% de la població total del país) i aquest cap de setmana s’hagi convertit en l’epicentre de la vida política dels Estats Units, un concurs de bellesa entre una dotzena d’aspirants a president avalats per una legió d’assessors i 2.300 voluntaris arribats de tot Estats Units.
“Mai de la vida no vam esperar que ningú de fora d’Iowa hi parés gaire atenció”, va escriure el 1995 Richard Seagrave, professor jubilat de la Universitat Estatal d’Iowa. Aquest any hi ha més de 2.000 periodistes de tot el món acreditats. “Cobrir els caucus va ser un al·licient per acceptar aquesta feina”, admet Kate Payne, periodista d’Iowa Public Radio, natural de Florida.
El 1976, Carter, el desconegut governador de Geòrgia, va veure una oportunitat d’or per presentar-se al món començant pels votants d’Iowa i destacar en la fase primerenca de les primàries. Ells conreaven blat de moro i ell, cacauets. Carter, que es va recórrer l’estat de dalt a baix, els va semblar una curiositat interessant. I la nit dels caucus, per a sorpresa de la resta del país, “Jimmy... què?”, com l’havia anomenat la premsa, es va alçar amb la victòria. En realitat va quedar en segona posició amb un 27% dels suports, perquè el percentatge més elevat (37%) es va quedar “sense assignació”, perquè ningú no els havia convençut, però no va importar.
D’Iowa, Carter va anar directe a la Casa Blanca. Havia nascut un mite. Altres candidats, demòcrates i republicans, en van prendre nota. Ningú com la gent d’Iowa presumeix tant de la importància d’aquest escrutini. Estudien els programes, volen veure els candidats almenys una vegada, mirar-los als ulls, fer-los preguntes i més preguntes... Iowa es guanya comtat a comtat, poble a poble, diner a diner.
El primer que aquí es decideix és qui no pot guanyar. Guanyant a Iowa, o quedant entre els dos o tres primers aquí, un candidat demostra que té capacitat per guanyar a escala nacional. I amb aquesta aura de vencedor encara la resta de la cursa. Però aquest any, amb una dotzena de candidats en disputa i sense un favorit clar, el resultat pot ser menys concloent i, a la fi, menys rellevant.
Un exemple recent de la importància del veredicte d’aquest estat és la victòria de Barack Hussein Obama el 2008. Va ser aquí on un senador negre d’Illinois, “esprimatxat i amb un nom divertit”, com ell mateix es presentava, va vèncer la candidata de l’establishment, Hillary Clinton, i on es va veure la primera indicació seriosa que els Estats Units estaven a punt per tenir un president afroamericà. “Des del 1976 només hi ha hagut dos casos en què un demòcrata que liderés els caucus d’Iowa no guanyés la nominació”, per això els candidats inverteixen “tant temps, diners i esforços” a guanyar aquí, afirma Dan Balz, columnista de The Washington Post.
Per Mark Montgomery, professor d’Economia de la Universitat de Grinnell, una localitat de 9.000 habitants, el nivell de responsabilitat i atenció que rep l’estat voreja l’absurd. “Viu aquí des de fa 30 anys. És una petita localitat enmig del no-res. Si surts per la finestra de casa meva, a la dreta i a l’esquerra pots veure el final. I tot i així, durant els caucus, tots els candidats, demòcrates i republicans, venen aquí. Normalment, diverses vegades. Elizabeth Warren, Bernie [Sanders], Pete [Buttigieg], Cory
Booker... Tots han vingut aquest any. És irònic que un lloc tan petit tingui tanta atenció durant les primàries, les demòcrates especialment. Vinc d’una petita ciutat de Nova Jersey de la mateixa mida i no recordo que mai ens visités un candidat. Després, d’aquí pocs dies, el món s’oblidarà de nosaltres”.
Demà, Montgomery, de 67 anys, anirà als caucus. “És un acte social, una festa veïnal”. No hi ha privacitat, recorda. El vot no es diposita en una urna. Cal posicionar-se en vista de tots. “La gent que et coneix et pot intentar convèncer que te’n vagis amb ells”. El 2016 va donar suport a Hillary Clinton. Aquest any es debat entre Amy Klobuchar, la senadora de Minnesota, i Warren, la seva col·lega de Massachusetts. “Warren és una mica massa radical per mi, crec. Està molt a l’esquerra d’Obama i jo era molt fan d’Obama. Però si és nominada candidata pel Partit
Demòcrata no dubtaré a donar-li suport”.
Obama és l’exemple que a Iowa els agrada recordar quan es critica que un estat tan blanc com Iowa (90% de la població, davant la mitjana nacional d’un 60%) inauguri les primàries. O el republicà d’arrels hispanes Ted Cruz, que el 2016 va guanyar les primàries republicanes. Trump va quedar segon i va demostrar al país que allà hi havia un ampli públic per al seu discurs. Iowa va ser el primer lloc on va quedar constància de la força de l’onada populista i antiestablishment que recorria els Estats Units, també reflectida en l’ajustat resultat entre Clinton i l’esquerrà Bernie Sanders, que va quedar segon enmig de fortes protestes.
Les queixes dels seus simpatitzants que, en l’enrevessat sistema de càlcul dels caucus, el partit havia afavorit l’ex-primera dama davant el senador de l’ala més esquerrana van portar els demòcrates a crear una comissió de la
unitat després de les eleccions. Allà es van aprovar els primers grans canvis per fer el sistema més transparent. S’estrenen demà.
Per primera vegada, hi haurà un registre escrit del vot preferent de cada participant. Així, en cas de dubte, es podria fer un recompte, cosa que no va ser possible el 2016 amb Clinton i Sanders. A més, es coneixerà la xifra total de suports rebuda per cada candidat, al marge de com quedi o de si arriba o no al llindar del 15% que exigeix l’alambinat sistema, de manera que aquest any pot ser que, amb criteris diferents, dos candidats es proclamin guanyadors i una vegada més hi hagi embolic... Però, d’això, no se’n pot demanar compte a Carter.
La victòria d’un negre anomenat Barack Hussein Obama va consolidar el mite sobre la rellevància d’Iowa