El misteri del virus de Wuhan
L’estiu del 2012 un grup de científics van emprendre l’exploració d’una cova remota a la província de Yunnan, al sud de la Xina. Buscaven l’origen d’una malaltia respiratòria, la SARS (síndrome respiratòria aguda greu), en una població de ratpenats en què s’havia detectat una versió del virus molt semblant a la que s’havia propagat entre els humans el 2002. Durant cinc anys van recollir milers de mostres i el 2017 van publicar els resultats a la revista mèdica PLoS Pathogens. Shi Zhengli i Cui Jie van revelar que el virus havia mostrat una habilitat especial per “saltar” del ratpenat a la civeta (un petit mamífer capturat per a consum humà), i d’aquesta a l’home. L’article també contenia una advertència. A les coves de Yunnan, deien, havien localitzat més tipus de coronavirus (anomenats així per la seva forma al microscopi), amb una càrrega genètica pròxima a la de la SARS, de manera que eren previsibles noves epidèmies en el futur.
L’1 de desembre del 2019 l’advertència es va complir. A milers de quilòmetres de distància al nord de Yunnan, un nou coronavirus va ser detectat en un mercat de la ciutat de Wuhan on s’apilaven en condicions pèssimes teixons, civetes, ratpenats, tortugues, rates del bambú i altres animals salvatges que ses consumeixen en aquesta ciutat d’onze milions de persones.
El nou virus, batejat provisionalment com a 2019-nCoV2, fins ara ha infectat 9.692 persones i suma 213 morts. I ha obligat les autoritats a declarar la quarantena més gran de la història per a onze milions de persones, que han estat tancades a casa. Les autoritats també controlen els desplaçaments a la província de Hubei, 56 milions de persones. El terme quarantena ve de l’italià (quaranta giorni). És el nombre de dies que va imposar el port de Gènova als vaixells mercants el 1348 per evitar que la pesta negra entrés a la ciutat. Els quaranta dies no responien a cap criteri mèdic. Eren els quaranta dies i quaranta nits de dejuni de Jesús al desert, segons el Nou Testament. Llavors, com ara, l’aïllament és el primer recurs davant una malaltia per a la qual no hi ha vacuna i de la qual es desconeix la velocitat de transmissió. Els símptomes són tos, febre i ocasionalment pneumònia.
L’origen del virus de Wuhan es pot llegir com una tenebrosa lliçó sobre com l’espècie humana ha arribat fins a l’últim racó del planeta per desforestar-lo i urbanitzar-lo. I ha desencadenat, amb la seva acció, la reacció de la naturalesa en forma de virus desconeguts. De fet, el consum d’animals salvatges a l’Àfrica i Àsia, conseqüència del creixement demogràfic, està directament vinculat amb l’aparició d’epidèmies com l’ebola (ratpenats, a Zaire i el Sudan el 1976); el VIH (micos, a l’Àfrica central als vuitanta), la grip aviària (ocells, a Hong Kong el 1997) i els parents propers del virus de Wuhan, la SARS (ratpenats, a la Xina el 2002-2003) i el MERS (també ratpenats, a l’Aràbia Saudita el 2012).
Dit això, el veritable misteri del virus de Wuhan no està tant en els seus foscos orígens com a saber si la Xina, segona superpotència mundial, podrà fer front a una crisi de salut pública que ha col·locat els seus dirigents en una situació molt compromesa.
Avui la Xina és l’únic poder mundial capaç de rivalitzar amb els Estats Units. No només en termes comercials i militars. També en la mena d’oferta política que proposa. La Xina viu formalment sota un règim comunista de partit únic. En realitat, però, és una societat capitalista dirigida per una poderosa burocràcia. El capitalisme liberal que regeix als Estats Units i els països europeus posa l’èmfasi en la democràcia i les llibertats individuals, mentre que la legitimitat li ve de l’exercici del vot. La Xina, per contra, sacrifica aquestes llibertats a canvi de creixement i estabilitat. I aquí és on hi ha el problema: la legitimitat del poder xinès està en la seva capacitat per créixer de manera continuada i a no fallar a l’hora de garantir estabilitat i protecció per a la població. En el capitalisme liberal les eleccions canvien governs. En el capitalisme xinès això no està en el guió.
La burocràcia xinesa pot semblar pesada, però també és eficient. Només aquesta burocràcia és capaç de plantejar-se una quarantena sobre un nombre de població tan elevat i fer-ho durant l’any nou xinès, quan 415 milions de persones es desplacen per tot el país. Les infraestructures també són el seu fort. Els xinesos són dels que prometen la construcció d’un hospital amb 1.000 llits en deu dies. El seu gran desavantatge és la falta de transparència. Als buròcrates que es troben a la base de la piràmide els costa donar males notícies als superiors. I no prenen decisions fins que la cúspide de la piràmide ho autoritza. Les autoritats locals de Wuhan van amagar la informació durant setmanes i van reaccionar tard a l’esclat del brot. Ara ofereixen la seva dimissió a fi d’apaivagar una ira que s’ha filtrat a les xarxes socials. Però això no ha evitat el pànic a tota la Xina, l’extensió del virus fora de les seves fronteres i la inquietud entre la comunitat de negocis internacional, que tem que l’epidèmia actuï com un xoc per a l’economia mundial.
El problema per al totpoderós Xi Jinping és que el futur del model que governa depèn d’un virus que no se sap com evolucionarà els pròxims dies. Si resulta ser com la SARS, amb una baixa mortalitat i una transmissió lenta, els efectes s’oblidaran. Ara bé, si les autoritats tarden setmanes a resoldre la situació i aquesta sembla escapar al seu control el règim perdrà legitimitat entre els seus súbdits. I la Xina rebrà un cop en la credibilitat internacional. Serà una cosa semblant a la crisi de Wall Street del 2007, quan el món va descobrir de quina manera gestionen els EUA els estalvis del planeta.
La Xina es juga la legitimitat interna i la credibilitat com a gran potència en la gestió d’aquesta crisi sanitària