El còctel del malestar valencià
La comunitat autònoma acumula greuges estructurals que ja estan causant fortes tensions
La setmana començava amb el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, participant en un acte a Madrid en el qual va deixar uns quants titulars, com a periodista de professió que és. Va insistir en el seu discurs federalista: va reclamar repartir ministeris i seus de tribunals pel territori espanyol i va acusar la capital d’incórrer en un “dúmping fiscal antipatriòtic i perjudicial per a la resta de comunitats”. “La macrocefàlia política, econòmica i financera” de Madrid és “insuficient, injusta i insostenible” i “ha tingut en l’independentisme un gran aliat”, va afegir.
Puig va considerar que hi ha
“importants desequilibris” a Espanya. Ell, que governa en una comunitat autònoma amb característiques estructurals que ja estan generant fortes tensions, ho sap bé. La primera, el sector agrari: representa un 16% del PIB i arrossega una profunda crisi des de fa anys que s’ha vist agreujada pels acords comercials de la UE amb tercers països (Mercosur, Sudàfrica). Imatges sorprenents de taronges per terra perquè es paguen per sota del cost de producció, drama que s’ha estès a altres cultius (com el caqui o el raïm); hi haurà protestes les pròximes setmanes. Cal tenir en compte que l’organització agrària amb més representació és la Unió de Llauradors i Ramaders, pròxima a l’esquerra, cosa que trenca l’esquema del camp com a nínxol de vots de la dreta.
El Brexit es notarà amb especial intensitat a Alacant, la província espanyola amb més residents britànics. Qualsevol que es passegi per la costa alacantina observarà la rellevància d’aquesta comunitat: desenes de negocis que com a primera llengua tenen l’anglès o immobiliàries centrades en aquest públic. Més enllà del tòpic del britànic jubilat –que existeix i és un col·lectiu nombrós–, molts altres han optat pel benigne clima mediterrani i el cost de vida més baix per establir-hi negocis en l’era de la interconnectivitat. En espera de saber els efectes reals de la sortida de la UE, regna la incertesa.
El canvi climàtic ha deixat clar on es notaran abans els seus efectes amb més virulència. La costa valenciana ha estat una de les grans damnificades per la borrasca Gloria, amb dramàtics efectes en primera línia de mar, passejos marítims i comerços. Amenaça sobre l’important sector turístic i l’hostaleria, graner de vots de la dreta que mira amb desconfiança mesures que planteja l’esquerra com la taxa turística.
L’Espanya radial deixa a la Comunitat Valenciana clares deficiències: més enllà del corredor mediterrani, perdura la reivindicació històrica del tren de la costa (no hi ha connexió ferroviària entre València i Alacant per la costa) i urgeix una solució al caos de Rodalies. Alleujament per l’alliberament de l’AP-7, però només fins a Alacant, i d’aquí cap al sud encara es paguen alguns peatges. Important bretxa també en l’eix costainterior, amb un nou grup de pressió de l’interior de Castelló, el Fòrum de la Nova Ruralitat.
Desequilibri en matèria d’autogovern: la Comunitat Valenciana és l’única amb furs històrics que avui no els té. Cal estar atents a la setmana que ve, quan les Corts Valencianes aprovaran demanar al Congrés una reforma constitucional que permeti recuperar el dret civil propi. També és de destacar la crisi interna a Ciutadans, ja que els seus diputats valencians coincideixen amb el consens parlamentari –només Vox hi està en contra– , però l’aparell de Barcelona els prohibeix votar a favor.
El “problema valencià”: la valenciana és l’única autonomia “pobra” que paga com si fos “rica”, ja que té un PIB per càpita un 12% inferior a la mitjana estatal; a més, arrossega un deute històric de 20.000 milions d’euros. Compromís va arrencar al nou Govern central la promesa de tenir una proposta sobre la taula d’aquí vuit mesos i, si sap jugar-hi, se la podrà marcar com el seu primer gran assoliment a Madrid.
Finalment, no s’hauria d’oblidar que la llengua autòctona és un element de desconnexió territorial que la dreta ha sabut capitalitzar molt bé en un dels seus principals bastions, el Baix Segura. “La reconquesta comença pel sud”, va clamar la presidenta del PP valencià, Isabel Bonig. Unes 20.000 persones van sortir fa uns dies als carrers d’Oriola per clamar contra la llei de Plurilingüisme a les escoles.
Un còctel de descontentaments que el Govern del Botànic II ha de gestionar hàbilment i que l’Executiu de Pedro Sánchez no hauria de perdre de vista. Al capdavall, el “govern a la valenciana” ha estat el gran exemple sobre el qual s’ha apuntalat la coalició a la Moncloa.
És l’única autonomia “pobra” que paga com si fos “rica”: té un PIB per càpita un 12% inferior a la mitjana