Interiors
La qüestió de Catalunya ocuparà un lloc important a l’agenda de la legislatura que ara comença. Tanmateix, altres temes greus truquen a la porta: l’Espanya interior pot entrar en erupció. Ja n’hi ha senyals, d’això.
El camp es mor”, diu una de les de les pancartes de la protesta de Don Benito. Cal fer atenció a aquesta imatge. Sota la pancarta, un agricultor amb camisa de quadres i armilla groga brega amb els agents antiavalots. La manifestació intenta irrompre a l’exposició agrària que inaugura el ministre socialista Luis
Planas. Banderes d’Extremadura i d’Espanya.
Don Benito no es va quedar sol aquesta setmana, ja que també hi va haver protestes agràries en diversos punts d’Andalusia, Castella i Lleó,
La Rioja i Aragó. Una altra foto crida l’atenció: centenars d’agricultors amb armilles grogues cremen pneumàtics per tallar el trànsit de l’autovia A-4 a l’altura de la localitat de La Carolina, a la província de Jaén.
Hi ha més manifestacions convocades per a la setmana que ve. El dia 5, dimecres, concentració davant el Ministeri d’Agricultura, situat just al davant de l’estació ferroviària d’Atocha. L’antic Palau de Foment és la seu governamental més majestuosa de Madrid. Hi haurà concentració d’armilles grogues a sota de la Glòria i els Pegasos, el monumental conjunt escultòric que presideix el ministeri més fiscalitzat per Brussel·les. No tot passarà al Palau de la Generalitat de Catalunya, aquesta setmana que ve.
No és la primera vegada que els ànims s’alteren en una protesta d’agricultors. No és la primera vegada que una mobilització de les associacions agràries intenta trencar un cordó policial i la jornada acaba a cops de porra. No és la primera vegada que es cremen pneumàtics a les carreteres –aquesta vegada la premsa tremebunda de Madrid no ho ha titulat kale borroka –,ino serà l’última vegada que s’exhibeixin pancartes advertint que el camp es mor. No està passant res radicalment nou i, així i tot, la manifestació de Don Benito i els pneumàtics cremats a La Carolina han premut una d’aquelles cordes invisibles que adverteixen, amb una vibració de l’aire, que pot passar ben aviat alguna cosa seriosa en un país amb els nervis a flor de pell. S’està covant una erupció de malestar a l’Espanya interior i ningú no sap quina direcció pot prendre la lava.
És la protesta dels pagesos i alguna cosa més. És el malestar per la caiguda dels preus –l’oli d’oliva verge a dos euros el litre en origen, la meitat que fa tres anys– i alguna cosa més. Són els tripijocs italians en la compra de l’oli a granel i alguna cosa més. És l’impacte dels aranzels nord-americans, que poden pujar, i alguna cosa més. És el nerviosisme davant la negociació de la PAC europea i alguna cosa més. És la maniobra oportunista dels grans propietaris agraris contra l’augment del salari mínim i alguna cosa més. És la fragilitat creixent de les petites explotacions agràries i alguna cosa més.
És la por de perdre un lloc al món. És el temor suspicaç d’acabar pagant els motors trencats de la transició ecològica. És la sensació creixent de quedar molt lluny, irremeiablement lluny, del poderós creixement econòmic de Madrid i voltants. És la concentració de la nova ocupació a Madrid, sobretot a Madrid, seguit de Barcelona, en detriment de l’Espanya buidada, segons certifica l’última Enquesta de Població Activa. Trenta províncies juntes de l’Espanya interior creen menys ocupació que la capital. És l’embafament per la discussió obsessiva sobre Catalunya. És la nostàlgia d’un proteccionisme nacional, que els aranzels nord-americans no fan més que revifar. És la percepció intuïtiva de la debilitat de la Unió Europea després del Brexit. “Una espurna s’està encenent al camp”, adverteix el periodista
Esteban Hernández a El Confidencial, sempre atent al flanc feble dels discursos progressistes, allunyats de la dimensió material de la societat quan se centren en els valors culturals.
Espanya s’està trencant, però d’una altra manera. El tema no és Catalunya: el tema és l’Espanya interior. Les esquerdes territorials propiciades per la concentració de l’activitat econòmica al Gran Madrid i a la costa mediterrània s’estan engrandint perillosament. Són els agricultors i alguna cosa més. Per al 16 de febrer s’està preparant una jornada de protesta general a la província de Lleó. Comissions Obreres i la UGT han cridat els lleonesos a manifestar-se contra la despoblació i la degradació d’una de les cinc províncies amb menys activitat econòmica. La depauperació de Lleó, que ha perdut més de quaranta mil habitants els últims deu anys, és una de les expressions més dramàtiques del “nou” Sud espanyol: aquell quadrant nord-oest de la península (Lugo, Ourense, Astúries, Lleó, Palència, Zamora, bona part de la província de Salamanca...) que avui té menys habitants que fa quaranta anys. Aquesta sensació intensa d’enfonsament ha reactivat el lleonesisme militant que des de fa anys reivindica una comunitat autònoma separada de Castella. “Independentisme lleonès”, escriu la tremebunda premsa de Madrid.
El Pla d’Estabilització del 1959 va arrencar més de cinc milions de persones del camp i les va enviar a treballar a Barcelona, Madrid, Bilbao i a l’estranger. L’estabilització econòmica del 1986, després de la crisi del petroli, va revitalitzar les capitals de província amb les ajudes europees. Embellides pel tractat de Maastricht, es van submergir en el bany d’escuma de l’especulació immobiliària. Ara l’estabilització després del xoc financer posa de manifest una forta esquerda territorial.
Una erupció de malestar social s’està covant a l’Espanya interior i ningú no sap quina direcció pot acabar prenent la lava. Demà s’obre oficialment la legislatura.
Les protestes agràries avisen que hi pot haver una forta erupció del malestar de l’Espanya interior Per a mitjans de febrer hi ha convocada una jornada de protesta general a la província de Lleó L’última EPA mostra que la nova ocupació es concentra amb molta força a Madrid Els aranzels nord-americans, que poden pujar, revifen els desitjos de proteccionisme nacional