Dins el tsunami català
Des de la instauració de les autonomies fins al 2018 a Espanya hi ha hagut cent quatre presidents autonòmics. D’aquests, vint-i-nou s’han vist afectats per escàndols de corrupció, amb sort diversa, des de Demetrio Madrid (Castella i Lleó) i Andrés Hernández Ros (Múrcia), que van haver de deixar el càrrec per unes acusacions de les quals van ser absolts, fins als en una altra època totpoderosos Jaume Matas (Balears) o Eduardo Zaplana (València), que han anat a la presó. Dels ministres dels governs de José María Aznar deu passen pel mateix tràngol de veure’s citats en casos de corrupció i deu més apareixen als papers de Bárcenas com a receptors de sobresous. A la foto del pacte del Majestic hi apareixen vuit prohoms de PP i CiU: tres estan imputats per corrupció (Jordi Pujol, Macià Alavedra i Rodrigo Rato), un està afectat per les conseqüències de la Gürtel (Mariano Rajoy) i dos, Josep Antoni Duran i Lleida i Josep Sánchez Llibre, militaven en un partit que ja no existeix i que una sentència judicial diu que va rebre finançament irregular (Unió Democràtica de Catalunya). Sis de vuit: no està pas malament.
La corrupció és un càncer per a la política espanyola, i és lícit preguntarse si som diferents d’altres països del nostre àmbit. Pot ser que sí o pot ser que no, però el cas és que fallen estrepitosament els mecanismes de control, un fet que porta que la seva persecució només se substanciï als jutjats; una solució que sempre arriba a deshora i que mai no resol la papereta, a causa de la prolongació dels procediments i a com arriben de tard les sentències, tot i que és just dir que la justícia no és vana davant el problema. La corrupció és una espasa de Dàmocles sobre la política espanyola; si no que l’hi preguntin a Mariano Rajoy, que va caure per la Gürtel, malgrat l’economia o la crisi catalana.
Un dels problemes del PP és que no va saber veure que les coses havien canviat i que ja no valia aquella frase utilitzada durant la campanya de Clinton contra Bush el 1992: “És l’economia, estúpid”, que centrava totes les possibilitats d’èxit del governant en la millora de la situació econòmica. Ara hi ha altres paràmetres tan o més importants. I la corrupció se situarà al centre de la política espanyola durant mesos, o
L’octubre del 2017 el llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va promoure la declaració unilateral d’independència, la DUI. El resultat va ser la intervenció de l’autogovern, la fugida de cinc membres del Govern i l’empresonament i condemna de nou més. És la crisi constitucional més important de la democràcia instaurada el 1977. Ara bé, quines n’han estat les causes? Un llibre que apareix el 5 de febrer s’endinsa en els motius que ens han conduït fins a la situació actual i que ha tingut un detonant: l’aparició dels casos de corrupció a Catalunya. Una crisi que durarà temps, que és al centre de la política espanyola i que ja té conseqüències, com ara la fractura social. anys, perquè els jutjats estan tramitant nombrosos processos que reportaran nous escàndols. Hi ha una primera sentència sobre els ERO, que afecta el PSOE i dos dels seus anteriors presidents de la Junta d’Andalusia. Estan pendents nous apartats de la Gürtel. Estan pendents l’operació Púnica i la Lezo, que apunten al cor del PP a Madrid. Estan pendents el procés als Pujol i el 3%, que amenacen la política de Convergència Democràtica de Catalunya durant dècades i al mateix llegat de l’expresident de la Generalitat, que ja no podrà passar a la història com volia, sinó com va ser.
A Catalunya hi ha una relació directa entre l’escalada sobiranista de CDC i l’aparició dels seus casos de corrupció, dels quals pràcticament ja no es parla a causa del procés independentista. L’excitació sobiranista ha anat molt bé als convergents perquè es tracti menys de la seva actuació al capdavant de la Generalitat o els ajuntaments. El problema és que si els partits tradicionals no afronten una vegada per sempre el problema de la corrupció, el país es pot veure abocat a una situació semblant a la que va passar a Itàlia amb Mani Pulite: que els jutges acabin manant en la política. No perquè vulguin, que no ho volen, sinó perquè les seves decisions marcaran l’agenda davant la ineficiència dels partits. Això seria perniciós per al sistema, que s’ha de regenerar ara. Cal recordar quina va ser al final la resposta de l’electorat italià a la crisi de la política tradicional després de ser apallissada als tribunals: Silvio Berlusconi.
La consolidació d’un relat independentista, l’actitud dels governs espanyols davant el problema català, la crisi econòmica, l’antagonisme entre la Catalunya rural i la urbana i la corrupció són els factors que ens han conduït fins on som, són els causants de la situació catalana actual, que és la crisi política més greu des de l’inici de la democràcia moderna del 1977. És fins i tot superior a l’impacte real del cop d’Estat fracassat d’Antonio Tejero el 23 de febrer del 1981, que va ser desbaratat en hores i que tenia com a objectiu el retrocés de l’Estat autonòmic, que va fracassar. Una crisi que ha comportat la intervenció de l’autonomia i la destitució del Govern català; l’empresonament de consellers i la fugida d’altres, incloent-hi el mateix president de la Generalitat en aquell moment, Carles Puigdemont, perseguit per la justícia espanyola per tot Europa. Malauradament, hi pot haver conseqüències amargues i no és descartable que ens porti a situacions summament ingrates. Els greus aldarulls de l’octubre del 2019, quan es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem contra nou membres del Govern de la Generalitat anteriors, l’expresidenta del Parlament i dos líders socials en són una prova. No es pot excloure que tornin a passar, com tampoc episodis violents indesitjables.
L’eufòria per un nou país és molt fàcil de gestionar; la frustració, si no és possible, serà molt difícil de governar.
L’eufòria per un nou país és molt fàcil de gestionar; la frustració serà difícil de governar