I què serà del sexe a les illes?
Des de l’ingrés a la UE el 1973, el prestigi sexual dels britànics i les britàniques havia millorat, i ja ningú no els associava amb pràctiques poc convencionals i una mica perverses. No se’ls podia deixar sols, venien a dir els viatgers d’altres temps.
Caurà ara en picat la imatge sexual del poble britànic i reposaran els teatres d’Europa l’eloqüent peça No sex please, we are British, estrenada poc abans de l’ingrés?
Jo, observant Neil Farage, tità brexiter, temo el pitjor, perquè el tipus evoca estereotips i és dels que un imagina rebent l’assot d’una mestressa teutona.
–Jo et donaré disciplina, Neil! Certament, Boris Johnson té uns altres aires, però igualment caricaturescos perquè suggereix el cigaler que s’encoratja després de passar per un pub etonià –l’alcohol sempre sembla associat al sexe a les illes– i tan aviat guanya 5 a 0 com fa figa, això sí, enfundat amb la samarreta del Newcastle o l’Ipswich Town, cosa que ni el més furibund culer no ha fet, potser perquè aquí els homes –i més si estan casats i es creuen titulars– no sempre suen la samarreta que tant estimen.
Europa ha mirat tota la vida de reüll la Gran Bretanya i amb certa enveja, per la qual cosa els hem orquestrat una llegenda negra sobre la seva sexualitat, tan eficaç com l’encolomada a Espanya i el seu imperi.
Gràcies als dards de França, els anglesos tenen una reputació poc viril. L’afrancesada Natalie Barney, salonnière i pionera del lesbianisme, es queixava que a Anglaterra no hi havia res fet per a les dones, ni tan sols els homes.
I encara l’any 1991, tota una primera ministra de França, Édith Cresson, va afirmar que els homes britànics eren propensos a l’homosexualitat, encara que no consta que hagués anat al llit amb tots ells i potser parlava per boca d’altres.
Els britànics han donat el cop de porta a la UE, i un no descarta que ressorgeixi la llegenda negra per allò del desamor i el ressentiment.
Cada poble té les seves coses, i pel que fa a la meva observació diria que els anglesos es diverteixen molt als pubs de Londres, les tavernes de Grècia, els estadis de futbol i els camps de criquet i per això als cercles llibertins d’Europa tendeixen a cedir el plaer als altres, com si el sexe fos una cosa vulgar que es paeix i es practica millor amb ajuda de l’alcohol, de tercers o de perversions que tantes carreres polítiques els costen.
Europa, ofesa, potser revifarà la llegenda negra sobre la sexualitat britànica