Bona nit i bona sort
Els brexiters anglesos van celebrar la sortida de la Unió Europa divendres com si el seu país hagués guanyat un Mundial. Especialment repel·lent va ser la desfilada victoriosa per Brussel·les d’aquella perversa espècie avui en extinció, els parlamentaris europeus del Partit del Brexit. Banderetes, trompetes, càntics, borratxeres, consignes d’“alliberament”, menyspreu cap al somni europeu que encarna la capital belga. Allà vam veure l’essència hooligan –mesquina, miserable, mediocre, agressiva i en el fons covarda– del nacionalisme antieuropeista anglès.
La veritat és que no tots els anglesos van estar de festa. No va ser una victòria nacional. Va ser com si el Manchester City hagués vençut el Manchester United: una meitat feliç, l’altra deprimits.
Llàstima que el referèndum no fos sobre futbol, sobre, per exemple, qui hauria d’estar a l’onze inicial de la selecció anglesa. Llavors sí que hi hauria hagut un debat d’altura. Llavors sí que la gent hauria sabut de què parlava. El més fantàstic de tot aquest enorme embolic del Brexit és que gairebé ningú no sap de què va el tema, o quines seran les conseqüències.
Recordo que uns sis mesos abans del referèndum estava dinant a Londres amb un parlamentari laborista. Li vaig dir: “Jo crec que ni l’u per cent de la població no entén el que hi ha en joc aquí”. Em va mirar atònit. “Com que l’u per cent? Ni el 0,000001 per cent no té la més remota idea de què significaria el Brexit per al nostre país!”.
No exagerava. Tres anys després d’aquell dinar, el gener del 2019, era a casa meva, a Londres, veient un altre d’aquests debats televisius estèrils sobre la Gran Qüestió dels Nostres Temps. Ho vaig comentar en aquesta columna. Una senyora que dirigia una empresa dedicada a prendre el pols polític anglès va dir que acabaven de fer una enquesta nacional. Una de les preguntes era: “On es posiciona vostè de zero a deu, si deu significa conèixer tots els detalls del Brexit i zero no saber-ne absolutament res?”. Davant l’horror del presentador del programa, la senyora va revelar que la majoria dels enquestats no van contestar ni set, ni cinc, ni tres, sinó zero.
I avui som aquí, ladies and gentlemen, amb la meitat d’aquella majoria anglesa de ressaca un parell de nits després de celebrar el que Boris Johnson va definir com “el nostre dia de la independència”. O el dia en què “vam recuperar el control”. Aquest va ser l’eslògan guanyador en el referèndum. Recuperar el control. Sona bé. Tots voldríem tenir més control sobre els nostres dubtosos destins. Però si demanéssim als votants brexiters que expliquessin què significa aquesta frase tan bonica per a les seves pròpies vides –per a les seves famílies, els seus ingressos, la seva salut–, ningú no sabria per on començar.
En sabem res, avui? No gaire, ja que el Govern britànic es passarà els propers onze mesos de l’any negociant amb la Unió Europea els termes del divorci. Qui es queda el cotxe, quant contribuirà cada un al pressupost familiar, quina serà la freqüència de les visites als nens...
Però el que sí que sembla que és segur (si no, el Brexit acabarà sent una ficció, o un dia de festa) és que els britànics perdran el dret de què han gaudit durant mig segle de poder viure, treballar o estudiar a Berlín, Roma o Madrid amb les mateixes garanties i la mateixa facilitat que si decidissin traslladar-se de Londres a Birmingham o a Newcastle. Han considerat que és un preu que val la pena pagar per tal d’impedir que els alemanys, italians o espanyols es puguin traslladar a Anglaterra quan els doni la gana. O sigui, punt final al moviment lliure de persones.
Encongirem el nostre món, ens tancarem a la nostra grisa però orgullosa illeta: hurra!
Què més sabem? La lògica diria que posant fi al lliure comerç amb el veí mercat europeu, el més gran que té el Regne Unit, amb molta diferència, els preus pujaran i la gent es tornarà més pobra. Això no se li deu haver ocorregut a aquella majoria que reconeix que no sap absolutament res de què significa el Brexit i, amb tot el respecte, menys encara als habitants de les sofertes ciutats postindustrials del nord d’Anglaterra, els que van votar amb especial entusiasme per la sortida de la UE i els que hi tenen més a perdre per haver-ho fet. Sort.
També és probable, encara que igual d’irrellevant en els càlculs electorals brexiters, que el Regne Unit vegi una disminució de la seva influència internacional a nivells anteriors als dels temps d’Elisabet I (mitjans del segle XVI) i una disminució del territori geogràfic que ocupa aquesta antiga i venerable nació. Hi ha un risc seriós que Irlanda del Nord abandoni la unió i s’incorpori a la república del sud, com també que Escòcia s’independitzi. Little Britain es convertiria en Little England, més els tres milions d’habitants de Gal·les. Dic “risc seriós”, però com que totes les enquestes indiquen que als anglesos els importa ben poc si els escocesos o els irlandesos del nord se’n van o es queden, per què molestar-se ni mica a pensar en el tema?
Tornant al futbol, vaig estar aquesta setmana a Manchester, regió, juntament amb Liverpool, on potser habita la concentració de jugadors estrangers més gran del planeta, i vaig parlar amb algú que es guanya la vida participant en l’esport que els anglesos van inventar. Aparentment, hi ha força preocupació pel que fa a què significarà el Brexit per al futbol de l’illa. Si s’imposen traves a l’arribada de jugadors europeus, si els clubs anglesos es troben depenent molt més de l’escàs talent nacional, la Premier League aviat deixarà de ser la lliga més seguida i més rica del món.
Això sí que podria provocar el resultat que molts desitgen: que sorgeixi d’aquí uns anys un clamor per un segon referèndum. I, esclar, és una pena que la UEFA no hagi intervingut mai en aquest assumpte. Com ja he dit massa vegades, si se’ls hagués comunicat als anglesos que com a conseqüència del Brexit es prohibiria la participació de jugadors europeus a la Premier, o la dels clubs anglesos a la Champions, tot aquest embolic tan absurdament innecessari s’hauria evitat. Celebrar el referèndum hauria estat una pèrdua de temps.
Però bé. Massa tard. Els anglesos sempre han estat els rarets d’Europa, els inadaptats. La majoria no ha compartit l’ideal d’un continent unit en la pau i la prosperitat. El Brexit ho ha confirmat. Potser el que ha passat és que, més enllà de tota contemplació o lògica, la naturalesa anglesa s’ha imposat. No hi donem més voltes. Són així. Doncs res. Adeu. Adieu. Arrivederci. Auf Wiedersehen. Goodbye.
Good night and good luck.
Encongirem el nostre món, ens tancarem al nostre gris però orgullós illot: hurra!
Més enllà de tota contemplació o lògica, la naturalesa anglesa s’ha imposat en el Brexit