Política i cultura
Per un d’aquells estranys malabarismes de l’atzar, he llegit la informació sobre la nova ministra de Cultura del Govern de Bolsonaro just després d’haver-me delectat amb les reflexions de Joan-Pere Viladecans sobre els llibres que escriuen els polítics. I d’aquesta insòlita fusió neix aquest article, amb més vocació d’expressar la resignació que d’arribar a cap conclusió.
La cultura i la política. Viladecans es preguntava sobre l’afany dels polítics per publicar llibres, ells “que funcionen tan bé amb el Twitter”, i ho reblava amb deliciós sarcasme: “En el fons, un llibre és un objecte antiquat, una cosa poc protegida per ells, polítics escrivents, quan exerceixen el poder”, i després s’apiadava dels llibreters, sotmesos al dilema de buscar la lleixa adequada on col·locar-los: “Política?; ficció?; autoajuda?”. Més enllà del gust pel seu joc irònic, participo a mitges de la seva crítica, perquè, si bé el llibre d’un polític tendeix a l’engany, tant
La cultura és un simple decorat als despatxos de la política
com a l’autoengany, també és cert que n’hi ha de molt nivell, amb informació valuosa i compromís honest. Depèn, doncs, com en tots els casos, i aquí és on cal escollir entre els que són pura propaganda i els que tenen substància. Personalment, que escriguin tots, com més millor, perquè escriure sempre redimeix, sigui la redempció per al polític de torn o per al seu negre.
Al marge dels llibres, és indiscutible que Viladecans té raó quan ressalta el nul interès que mostra la política envers la cultura. En aquest cas, no hi ha qui se salvi, ni tan sols aquells presidents que han tingut una cultura ingent. A l’hora de la veritat, la cultura s’utilitza com a cita a peu de discurs, o com a acte rutilant per a unes declaracions, però sempre està fora de qualsevol prioritat bàsica. Simple decorat als despatxos de la política. Malgrat això, hi ha nivells entre situar la cultura a la cua o embrutir-la de manera grollera. I per golejada, Bolsonaro s’emporta la medalla a la política de l’estupidesa o, directament, a l’anticultura. El darrer que ha fet ha estat posar una reina de les telenovel·les de ministra de Cultura, i això després de fulminar l’anterior ministre perquè l’home, que era una mica llegit, es dedicava a parafrasejar Joseph Goebbels en els seus discursos. Com sembla que la cosa era lletja fins i tot per a l’extrema dreta brasilera, arriba el canvi i el lema de la reina telenovel·lera la precedeix pomposament: combatrà “l’hegemonia del marxisme cultural”, així, sense lavativa. No se sap si amb crema de llibres inclosa...
José Martí deia que ser cultes era la manera de ser lliures. Deu ser per això que hi ha tants polítics que la temen?