Brexit, un despropòsit cursi
Als seixanta, el general De Gaulle va prohibir dues vegades la incorporació de la Gran Bretanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). El president francès temia que els britànics exercissin de cavall de Troia dels Estats Units al club europeu, sembrant el germen de la discòrdia per afavorir el cosí transatlàntic. El francès tossut es va mantenir intransigent i, fins que no va abandonar l’Elisi, els illencs no van entrar a la CEE. La història li ha donat la raó. Londres es va especialitzar a posar traves a l’estrident engranatge comunitari fins a encunyar euroescepticisme com a sinònim de tocapilotes. Amb aquests precedents era previsible que l’arribada de Boris Johnson al 10 de Downing Street desencadenés una hemorràgia de satisfacció a l’altre costat de l’Atlàntic. Donald Trump va jurar i va perjurar que, amb el Brexit, els britànics rebrien un mannà en forma de massiu acord comercial amb els Estats Units.
En realitat, l’inquilí murri de la Casa Blanca celebrava un pas decisiu en la seva estratègia de divideix i venceràs encaminada a imposar un model econòmic on les regles de l’Organització Mundial del Comerç han estat esborrades i la llei es dicta des d’un despatx de Washington. Un exemple palmari, el veto al desplegament de la xarxa 5G de Huawei amb l’argument que incorpora un sistema d’espionatge al servei del Govern xinès. Sense que l’audaç complot sigui descartable, el tuf és més aviat de competència deslleial per frenar la tecnologia puntera asiàtica davant l’esforçada tecnologia occidental.
Tenallats entre un divorci en tràmit i un pacte imaginari en potència, els britànics aviat descobriran que amb el Brexit han fet un pa com unes hòsties perquè a part de deixar les seves relacions comercials a mercè de l’imprevisible, se’ls obre el meló d’Escòcia i d’Irlanda del Nord, dos territoris tenaçment europeistes i on plana la secessió. És el que té jugar amb el foc del populisme, ventar notícies falses, manipular el debat polític i inocular el virus de l’enemic imaginari per dividir la societat. Poques vegades en la història la ximpleria d’un primer ministre vulgar anomenat Cameron i d’un de llenguallarg anomenat Johnson tindrà conseqüències tan greus per a tants ciutadans. Només faltava l’espectacle cursi dels eurodiputats donant-se les mans i cantant com adolescents al voltant d’una foguera perquè el colofó al despropòsit fos un monument colossal a l’estupidesa.