Travessar en vermell
El semàfor està en vermell per als vianants, però no passen cotxes. Un adult travessa, mentre a la vorera, un pare li diu al seu fill petit, en veu alta perquè tothom ho senti: “Mira que malament que ho fa aquest senyor! Haurien de multarlo ara mateix!”. Entre els qui esperen que el semàfor es posi en verd, alguns ho fan per deferència a l’infant (o al seu progenitor), d’altres ho fan perquè sempre compleixen les normes, i no hi falta aquell que ni tan sols s’ha adonat que no hi ha trànsit. Però tots, inclòs el pare del nin, han creuat semàfors en vermell alguna vegada.
Ja és costum jutjar en públic els qui actuen d’una manera que no ens agrada, o ens desfavoreix, per cercar l’aplaudiment dels qui hi estan d’acord, i subratllar com n’estan d’equivocats, els altres. Legalment, el pare del nin té raó. A més té dret d’educar el seu fill segons consideri adient, tot i si, d’aquesta manera, transmet cert menyspreu cap als que actuen al seu lliure albir i li compliquen aquella lliçó tan fàcil (i tan falsa) basada en què, allò que no està bé, està malament. Hi havia moltes maneres de recordar-li al nin que no
Ja és costum jutjar en públic els qui actuen d’una manera que no ens agrada
hauria de creuar en vermell: des d’explicar-li el risc que l’atropelli una moto inesperada, fins a dir-li que els adults, en ser més alts, veuen si el carrer és buit (i van amb cura, i cadascú és responsable dels seus actes), passant per un retret a l’infractor en veu baixa. Entre d’altres opcions.
El pare va triar aquesta fórmula exhibicionista i va reclamar una multa. Quants no desitjaríem, de vegades, un escarment per a aquells que ens alteren perquè no actuen com ens convindria o consideram més apropiat. El cas és que l’adult que va creuar en vermell no va fer mal a ningú, no va robar ningú, no va provocar cap accident; simplement va donar mal exemple, segons el criteri d’aquell pare, i per això mereixia un càstig. Un càstig especulatiu pel que es pogués derivar d’allò.
Però un altre podria haver pensat –i exclamat perquè ell ho sentís– que aquell pare era un mal educat i un mal educador, atès que ensenyava el seu fill a ser intolerant amb l’adult que va creuar el carrer, i se situava així en una superioritat moral avalada per unes normes de trànsit. Normes que, en principi, es feren per regular la circulació, evitar conflictes i col·lisions, i no per condemnar ningú. Això s’oblida sovint: la convivència consisteix a compartir espai amb persones amb les quals, moltes vegades, no compartim res més. Esventar que tenim raó no ens fa més mereixedors de res.