“Per fi, sense màscara”
Els espanyols ingressats a l’hospital Gómez Ulla narren com ha estat el seu primer dia d’aïllament: “Estem molt còmodes”
Si hem de dir el millor, no ho dubto: treure’m la màscara. Després de més de 30 hores posades, ha estat un alliberament. Et fan rascades quan les portes posades tant de temps”, indiquen alguns dels espanyols ingressats a l’hospital Gómez
Ulla, de Madrid, després de la seva arribada de la localitat xinesa de Wuhan i on estaran aïllats les pròximes dues setmanes.
Per als 21 espanyols que estan ingressats a la planta 17 d’aquest centre adscrit al Ministeri de Defensa, el primer dia d’aïllament ha estat “formidable”. Sobretot perquè han descansat, cosa que necessitaven després del llarg viatge que han fet, amb els nervis com a acompanyant principal. “El problema ha estat el jet-lag, que ha fet més complicat dormir les hores que ens fan falta”, indiquen a aquest diari.
L’estat de salut dels repatriats, entre els quals hi ha un nen i un nadó, és “satisfactori”. Ningú no té símptomes. “Tal com ens diuen els metges que ens atenen, estem sans, per això ja no hem de portar ni la màscara ni adoptar altres mesures de protecció”, expliquen.
De fet, un cop s’ha comprovat que es troben bé i que no tenen cap problema sanitari, els controls mèdics es redueixen a prendre’ls la temperatura corporal tres vegades al dia. “Només això”, reiteren aquests pacients en observació.
Una altra cosa són les precaucions que han de pendre els professionals sanitaris, que els atenen amb totes les mesures de protecció establertes (guants i màscares) per evitar qualsevol mena de problema. Les mateixes que han d’adoptar els familiars que els visitaran.
En aquest punt, els responsables sanitaris els han demanat que restringeixin les visites tant com puguin. “Fins a cert punt és lògic. És una qüestió de seguretat”, indiquen. L’hospital ha establert dos règims de visites, de 12 a 14 hores i de 16 a 17 hores. Només hi poden anar dues persones per cadascun dels 21 pacients ingressats (hi ha 19 espanyols, un polonès que té la nacionalitat espanyola i una ciutadana xinesa casada amb un espanyol). L’objectiu: controlar els contactes al màxim.
El primer dia d’aïllament d’aquest grup va transcórrer amb la màxima normalitat possible ateses les circumstàncies. Tenen una planta sencera per a ells, amb habitacions individuals i una sala comuna on poden compartir els llargs minuts que els queden per davant fins al proper 14 de febrer, quan podran sortir.
Passen l’estona mirant la televisió, parlant amb amics i familiars a través del mòbil o bé llegint. Asseguren que estan molt còmodes i assenyalen que tot el personal que els assisteix és “molt simpàtic”. “La veritat és que no ens podem queixar de res. Només donar les gràcies”.
I els nens? Doncs com a nens que són corren pels passadissos, mentre els adults els fan monades i juguen amb ells. “Hi ha els seus pares, que tenen la nostra ajuda per fer que tot això sigui el més suportable possible per a ells”, expliquen.
I, sempre en el record, les persones que han deixat allà, a Wuhan: els amics, els companys de feina i els companys de l’equip de futbol que es van quedar enrere. “Estem amb ells en ànima”, assenyalen, mentre asseguren que tornaran així que aquest malson acabi. “Molta força”, indica Pedro Morilla.
Passen les hores mirant la televisió, xatejant amb la família i recordant els amics de Wuhan