Un pacte cuinat a foc lent
Mai fins ara un pressupost de l’Ajuntament de Barcelona no s’havia aprovat amb el suport d’un 80% dels seus regidors. El rècord superat en la sessió plenària de divendres gràcies a la suma de les dues formacions de govern (BComú i PSC) i els dos principals grups de l’oposició (ERC i JxCat) no és fruit de la improvisació i d’alguna d’aquelles conjuntures que en el moment actual de la política catalana es converteixen en fum en un tres i no res. El superpacte pressupostari és un guisat cuinat a foc lent per un equip de xefs procedents de diversos fogons, aprovat finalment per les direccions dels partits i tastat i beneït per l’alcaldessa Ada Colau, la primera interessada que aquesta operació, que es jugava a casa però també al Parlament de Catalunya i a les Corts espanyoles, tirés endavant.
Un malbaratament irrepetible
Algunes estimacions assenyalen que el fet de no disposar de pressupostos ni a Catalunya ni a Espanya va fer perdre –o deixar d’ingressar– l’any passat no menys de 80 milions d’euros a Barcelona. La necessitat de tenir uns comptes per al 2020 que no fossin una simple pròrroga dels del 2019 –i de vincular en la mesura que es pugui el futur dels pressupostos de l’Ajuntament als de la Generalitat– és una idea que el govern local dels comuns va començar a madurar abans fins i tot de les eleccions municipals de maig i que, immediatament després de la segona investidura d’Ada Colau –propiciada pel decisiu cop d’efecte de Manuel Valls–, es va convertir en un objectiu prioritari.
El triple acord
El pacte, tot i això, estableix les seves bases el 30 de juliol. Moment clau. L’alcaldessa, al final de la seva entrevista amb el president Quim Torra, verbalitza el seu desig: l’aprovació d’uns pressupostos per a Barcelona, per a Catalunya i per a Espanya. Ja no només és un mantra per als comuns. A les files d’Esquerra Republicana, i fins i tot a les del PSC i JxCat, alguns peons destacats també comencen a ordir plans de consens.
Els cuiners
La sentència de l’1-O i algunes de les reaccions que va provocar no ajuden pas. Quim Torra cridant a una nova insurrecció, els comuns reclamant la dimissió del president, un PSOE desbocadament ant i independentista pocs dies abans dela repetició electoral, Barcelona en flames... En aquest context, emergeixen una sèrie de figures destacadíssimes. Per descomptat, el regidor de Presidència i Pressupostos, Jordi Martí, a qui l’alcaldessa Colau sol confiar –ja des de la seva època de gerent municipal en l’anterior mandat– les tasques més complicades. Però també David Cid, diputat i membre destacat de l’aparell d’En Comú Podem, responsable principal que la línia de l’acord amb el Govern de la Generalitat per tirar endavant el pressupost s’imposés a la d’aquells que en la seva formació es decantaven per una absoluta bel·ligerància. O l’economista i regidor d’ERC Miquel Puig, autor intel·lectual d’un acord previ, el del recàrrec local sobre l’impost turístic de la Generalitat, que en temps d’inquietud i confrontació va enviar un missatge contundent a favor dels consensos. I sense oblidar els també republicans Jordi Angusto, coordinador del govern a l’ombra d’Ernest Maragall, i els regidors Jordi Castellana i Jordi Coronas, o la regidora responsable d’Hisenda del govern municipal, la socialista Montserrat Ballarín, especialista a fer quadrar els números.
L’accelerador del desenllaç
L’abraçada entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, tot just dos dies després de les generals del 10-N, va accelerar el desenllaç d’un pacte que, segons apunten totes les fonts consultades, ja no ha perillat, ni tan sols quan aquesta mateixa setmana el fantasma d’un sobtat avançament d’eleccions a Catalunya, que podria haver frustrat els acords preliminars per a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, es va passejar pels quarters generals de les formacions més interessades a portar a bon port aquestes negociacions en diversos fronts.
Es va plantejar l’opció de disposar de pressupostos de l’Ajuntament l’1 de gener, però especialment des de la direcció d’ERC es va creure oportú endarrerir un mes l’aprovació. Mentrestant, el camí quedava del tot aplanat amb l’aprovació de la majoria d’ordenances fiscals per a aquest any, que preanunciava uns ingressos municipals d’uns 300 milions d’euros. Quedaven ajornades les de la zona blava d’estacionament i el recàrrec turístic. Aquesta figura impositiva –atenció, els pròxims dies esclatarà la rebel·lió del sector hoteler– s’inclou al paquet de qüestions locals pendents de l’aprovació dels comptes autonòmics i, en concret, de la llei d’Acompanyament. Superat aquest important tràmit, qualsevol ajuntament que ho cregui convenient podrà publicar un decret establint aquest gravamen al seu terme municipal. El de Barcelona ja el té a punt per poder començar a cobrar aquest estiu.
El paper de JxCat
En aquest trencaclosques d’aliances d’interessos teixit als dos costats de la plaça Sant Jaume, l’últim convidat a la taula, Junts per Catalunya, ha prioritzat la seva voluntat de continuar conservant certa cultura de govern. Els convergents en van fer gala durant l’alcaldia de Xavier Trias, però també en moltes èpoques de la seva llarga travessia del desert de l’oposició. Aparèixer a la foto de divendres al costat del que resta de Ciutadans a l’Ajuntament, de Manuel Valls i dels dos regidors del PP no hauria estat un bon negoci per al grup que lidera Elsa Artadi.