Jaume Pe­rich

La Vanguardia (Català) - - VIURE - JO­AN DE SA­GAR­RA

Ahir va fer 25 anys de la mort de Jaume Pe­rich i Es­ca­la. Va mo­rir jo­ve: 53 anys. Re­cor­do aquell ves­pre de tar­dor del 1966 –lla­vors jo m’aca­ba­va de ca­sar i vi­via en un pi­set de La Cai­xa, al car­rer Ur­gell, en­tre Bu­e­nos Ai­res i Lon­dres– quan em va te­le­fo­nar un tal Jaume Pe­rich. “Col·la­bo­ro amb la So­li –em va dir–, faig una pà­gi­na d’acu­dits amb un pa­rell d’amics, Tur­nes i Oliván”. Em vo­lia veu­re. El vaig ci­tar a ca­sa. Em ve a veu­re amb Tur­nes, sem­bla­va molt tí­mid, gai­re­bé tant com jo. Li vaig ofe­rir un rom Saint Ja­mes (de la Mar­ti­ni­ca) i des­prés d’un llarg, llar­guís­sim si­len­ci, Pe­rich em va dir més o menys el se­güent: “No solc anar gai­re­bé mai al te­a­tre. M’avor­rei­xo, pre­fe­rei­xo el cinema, però m’ho pas­so pi­pa lle­gint les te­ves crí­ti­ques a El Cor­reo Ca­talán. No te­nen res a veu­re amb les dels al­tres crí­tics. Ai­xí que hem vin­gut a pro­po­sar-te que t’en­car­re­guis de la crí­ti­ca te­a­tral en una re­vis­ta d’hu­mor que pensem treu­re al car­rer. No et po­dem pa­gar gran co­sa...”. La re­vis­ta en qües­tió, El Ma­mut (en­ca­ra con­ser­vo el nú­me­ro ze­ro), no va ar­ri­bar a pu­bli­car-se mai, però a par­tir de lla­vors Pe­rich i jo ens vam veu­re pràc­ti­ca­ment ca­da dia o, més ben dit, ca­da nit.

A l’any se­güent de co­nei­xe’l, vaig acon­se­guir que Ma­nu­el Ibáñez Es­co­fet el fit­xés per a El Cor­reo Ca­talán. Per a Pe­rich, pas­sar de la So­li al Cor­reo va ser com tor­nar a res­pi­rar. Ibáñez Es­co­fet li re­but­ja­va molts ori­gi­nals –quin re­mei– men­tre el re­nya­va per la se­va des­ca­ra­du­ra, pel seu des­ver­go­nyi­ment, però en el fons es­ta­va en­can­tat amb el seu Pe­rich. El 1968 Pe­rich va fer la pri­me­ra ex­po­si­ció a La Co­va del Drac (Tu­set Stre­et) i em va de­ma­nar que li es­cri­vís un text per al ca­tà­leg. El vaig ti­tu­lar Pe­rich-ma­tan­ça , en clara al·lu­sió a Si­né. En aquell temps Pe­rich ado­ra­va Si­né, el Si­né d’Ha­raki­ri, Jour­nal bê­te et méc­hant. D’aque­lla ex­po­si­ció en con­ser­vo un di­buix que és un ci­gar Si­né: el cap d’un ho­me calb, amb ulleres, la bo­ca ober­ta, una bo­ca gran d’on pen­ja, a tall de llen­gua, un rot­llo de pa­per hi­gi­è­nic.

Aquell Pe­rich, colli­ta del 1968, tam­bé es­ta­va molt in­flu­ït per Grosz. Un dia, el meu amic Jaume em va mos­trar un pa­rell de llibres es­plèn­dids d’olis i di­bui­xos de Ge­or­ge Grosz. Els mi­li­o­na­ris de Pe­rich, amb el bar­ret de co­pa i la tri­ple i afi­la­dís­si­ma fi­le­ra de dents, sur­ten di­rec­ta­ment de Grosz. Una al­tra in­flu­èn­cia im­por­tant de Pe­rich en aquells anys va ser la In­ter­na­ci­o­nal Si­tu­a­ci­o­nis­ta. Pe­rich co­nei­xia, lle­gia De­bord! Més d’una nit ha­ví­em brin­dat al pub Tu­set amb el crit de guer­ra de De­bord: “Be­guem, que el di­a­ble ja s’en­car­re­ga­rà de la res­ta”. Tam­bé vaig te­nir l’ho­nor de pro­lo­gar el pri­mer lli­bre de Pe­rich: Pe­rich-Match (Edi­ci­ons 62. Bar­ce­lo­na, 1970). “Un lli­bre –va es­criu­re Pe­rich- que, per a més sor­pre­sa me­va (i ali­e­na), es va edi­tar en una col·lec­ció ti­tu­la­da L’Es­cor­pí, en què a més de jo ma­teix hi fi­gu­ra­ven al­tres au­tors, com ara Karl Marx, En­gels, J.P. Sar­tre, Mar­cu­se, Lé­vi-Strauss, Var­gas Llo­sa, Ber­trand Rus­sell, etc. (Tam­bé hi fi­gu­ra­va Bal­ta­sar Por­cel, però no es pot te­nir tot). In­cre­ï­ble, no? Ja que era ai­xí! I ai­xí ana­va la cultura del pa­ís... Érem al ju­li­ol del 1970”.

El Pe­rich de Pe­rich-Match era el d’un anar­quis­ta de so­ca-rel, acos­tu­mat a dir a fills de pu­ta als fills de pu­ta, an­ti­fran­quis­ta vis­ce­ral, com­pro­mès amb el seu temps, gens aliè al que l’en­vol­ta­va. Lla­vors vaig de­fi­nir el seu hu­mor com “el som­riu­re de la re­bel·lia”, una de­fi­ni­ció del jo­ve po­e­ta i hu­mo­ris­ta

Els mi­li­o­na­ris de Pe­rich, amb el bar­ret de co­pa i la tri­ple i afi­la­dís­si­ma fi­le­ra de dents, sur­ten di­rec­ta­ment de Grosz

fran­cès Mar­co Me­ne­goz, afu­se­llat pels na­zis al bosc d’Ar­bon­ne la ma­ti­na­da del 21 de ju­li­ol del 1944, quan ha­via aca­bat de fer dis­set anys.

Vint-i-cinc anys de la mort de Jaume Pe­rich! Sem­bla que va ser ahir. Re­cor­do el que vaig es­criu­re (per a El Pa­ís) aquell 1 de fe­brer del 1995. “Es­cric aques­tes lí­ni­es de ma­ti­na­da. En­ca­ra no em faig a la idea que Pe­rich ha­gi mort. L’úl­ti­ma ve­ga­da que el vaig veu­re, no fa gai­re, va ser al di­nar que un grup d’amics –Ju­an Mar­sé, Edu­ar­do Men­do­za, Ma­no­lo Váz­quez Mon­talbán, Pe­rich i ser­vi­dor– acos­tu­mem a fer una ve­ga­da al mes a Ca­sa Le­o­pol­do. Quan he tor­nat del te­a­tre m’he ser­vit un bon glop de rom Saint Ja­mes, he col·lo­cat a la lli­bre­ria la fo­to­gra­fia d’en Jaume i me­va que ens va fer la Co­li­ta per a la se­va ex­po­si­ció so­bre la gauc­he di­vi­ne –la gauc­he qui rit, tal com de­ia en Jaume– i me l’he es­tat mi­rant una bo­na es­to­na. Que bé que ens ho pas­sà­vem! Et tro­ba­ré molt a fal­tar, vell amic, tí­mid, sen­ti­men­tal i una mi­ca es­querp, com jo. Et tro­ba­rà a fal­tar mol­ta, mol­ta gent, es­ti­mat Jaume”.

PS. Fa unes set­ma­nes em vaig fer res­sò de les declaracio­ns de la gent d’Ac­tua Cultura (un 95% de les em­pre­ses cul­tu­rals ca­ta­la­nes) a qui exi­gi­en per a la cultura d’aquest pa­ís un 2% del pres­su­post de la Ge­ne­ra­li­tat. El 2% en comp­tes del 0,65% que ac­tu­al­ment se li des­ti­na. Doncs bé, a La Van­guar­dia de di­ven­dres, 31 de ge­ner, hi vam po­der lle­gir: “La pla­ta­for­ma Ac­tua Cultura va­lo­ra el com­pro­mís del vi­ce­pre­si­dent del Go­vern i con­se­ller d’Eco­no­mia, Pe­re Ara­go­nès, però la­men­ta que el pres­su­post que­di en un “trist” 0,75%, lluny de l’1,1% que el Go­vern va anun­ci­ar a mit­jan de la set­ma­na pas­sa­da”. Re­cor­do que la gent d’Ac­tua Cultura anun­ci­a­ven “per a les prò­xi­mes set­ma­nes” ma­ni­fes­ta­ci­ons en cas que el Go­vern no aten­gués les se­ves re­cla­ma­ci­ons. “Se­ran ima­gi­na­ti­ves, re­nun­ci­a­rem a for­mats tra­di­ci­o­nals”, de­ien. Doncs bé, les es­tic es­pe­rant. A fal­ta de di­ners, ma­ni­fes­ta­ci­ons. Però, ai­xò sí, que si­guin “ima­gi­na­ti­ves”.

LV

El di­bui­xant Jaume Pe­rich va mo­rir el 1995

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.