Jaume Perich
Ahir va fer 25 anys de la mort de Jaume Perich i Escala. Va morir jove: 53 anys. Recordo aquell vespre de tardor del 1966 –llavors jo m’acabava de casar i vivia en un piset de La Caixa, al carrer Urgell, entre Buenos Aires i Londres– quan em va telefonar un tal Jaume Perich. “Col·laboro amb la Soli –em va dir–, faig una pàgina d’acudits amb un parell d’amics, Turnes i Oliván”. Em volia veure. El vaig citar a casa. Em ve a veure amb Turnes, semblava molt tímid, gairebé tant com jo. Li vaig oferir un rom Saint James (de la Martinica) i després d’un llarg, llarguíssim silenci, Perich em va dir més o menys el següent: “No solc anar gairebé mai al teatre. M’avorreixo, prefereixo el cinema, però m’ho passo pipa llegint les teves crítiques a El Correo Catalán. No tenen res a veure amb les dels altres crítics. Així que hem vingut a proposar-te que t’encarreguis de la crítica teatral en una revista d’humor que pensem treure al carrer. No et podem pagar gran cosa...”. La revista en qüestió, El Mamut (encara conservo el número zero), no va arribar a publicar-se mai, però a partir de llavors Perich i jo ens vam veure pràcticament cada dia o, més ben dit, cada nit.
A l’any següent de coneixe’l, vaig aconseguir que Manuel Ibáñez Escofet el fitxés per a El Correo Catalán. Per a Perich, passar de la Soli al Correo va ser com tornar a respirar. Ibáñez Escofet li rebutjava molts originals –quin remei– mentre el renyava per la seva descaradura, pel seu desvergonyiment, però en el fons estava encantat amb el seu Perich. El 1968 Perich va fer la primera exposició a La Cova del Drac (Tuset Street) i em va demanar que li escrivís un text per al catàleg. El vaig titular Perich-matança , en clara al·lusió a Siné. En aquell temps Perich adorava Siné, el Siné d’Harakiri, Journal bête et méchant. D’aquella exposició en conservo un dibuix que és un cigar Siné: el cap d’un home calb, amb ulleres, la boca oberta, una boca gran d’on penja, a tall de llengua, un rotllo de paper higiènic.
Aquell Perich, collita del 1968, també estava molt influït per Grosz. Un dia, el meu amic Jaume em va mostrar un parell de llibres esplèndids d’olis i dibuixos de George Grosz. Els milionaris de Perich, amb el barret de copa i la triple i afiladíssima filera de dents, surten directament de Grosz. Una altra influència important de Perich en aquells anys va ser la Internacional Situacionista. Perich coneixia, llegia Debord! Més d’una nit havíem brindat al pub Tuset amb el crit de guerra de Debord: “Beguem, que el diable ja s’encarregarà de la resta”. També vaig tenir l’honor de prologar el primer llibre de Perich: Perich-Match (Edicions 62. Barcelona, 1970). “Un llibre –va escriure Perich- que, per a més sorpresa meva (i aliena), es va editar en una col·lecció titulada L’Escorpí, en què a més de jo mateix hi figuraven altres autors, com ara Karl Marx, Engels, J.P. Sartre, Marcuse, Lévi-Strauss, Vargas Llosa, Bertrand Russell, etc. (També hi figurava Baltasar Porcel, però no es pot tenir tot). Increïble, no? Ja que era així! I així anava la cultura del país... Érem al juliol del 1970”.
El Perich de Perich-Match era el d’un anarquista de soca-rel, acostumat a dir a fills de puta als fills de puta, antifranquista visceral, compromès amb el seu temps, gens aliè al que l’envoltava. Llavors vaig definir el seu humor com “el somriure de la rebel·lia”, una definició del jove poeta i humorista
Els milionaris de Perich, amb el barret de copa i la triple i afiladíssima filera de dents, surten directament de Grosz
francès Marco Menegoz, afusellat pels nazis al bosc d’Arbonne la matinada del 21 de juliol del 1944, quan havia acabat de fer disset anys.
Vint-i-cinc anys de la mort de Jaume Perich! Sembla que va ser ahir. Recordo el que vaig escriure (per a El País) aquell 1 de febrer del 1995. “Escric aquestes línies de matinada. Encara no em faig a la idea que Perich hagi mort. L’última vegada que el vaig veure, no fa gaire, va ser al dinar que un grup d’amics –Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Manolo Vázquez Montalbán, Perich i servidor– acostumem a fer una vegada al mes a Casa Leopoldo. Quan he tornat del teatre m’he servit un bon glop de rom Saint James, he col·locat a la llibreria la fotografia d’en Jaume i meva que ens va fer la Colita per a la seva exposició sobre la gauche divine –la gauche qui rit, tal com deia en Jaume– i me l’he estat mirant una bona estona. Que bé que ens ho passàvem! Et trobaré molt a faltar, vell amic, tímid, sentimental i una mica esquerp, com jo. Et trobarà a faltar molta, molta gent, estimat Jaume”.
PS. Fa unes setmanes em vaig fer ressò de les declaracions de la gent d’Actua Cultura (un 95% de les empreses culturals catalanes) a qui exigien per a la cultura d’aquest país un 2% del pressupost de la Generalitat. El 2% en comptes del 0,65% que actualment se li destina. Doncs bé, a La Vanguardia de divendres, 31 de gener, hi vam poder llegir: “La plataforma Actua Cultura valora el compromís del vicepresident del Govern i conseller d’Economia, Pere Aragonès, però lamenta que el pressupost quedi en un “trist” 0,75%, lluny de l’1,1% que el Govern va anunciar a mitjan de la setmana passada”. Recordo que la gent d’Actua Cultura anunciaven “per a les pròximes setmanes” manifestacions en cas que el Govern no atengués les seves reclamacions. “Seran imaginatives, renunciarem a formats tradicionals”, deien. Doncs bé, les estic esperant. A falta de diners, manifestacions. Però, això sí, que siguin “imaginatives”.